És Maradona qui surt d’un Mazda RX-7 . Ha clavat els frens del cotxe a les llambordes perquè se li ha creuat una pilota de futbol, d’aquelles que alternen pentàgons negres amb hexàgons blancs. “Pibe, a mí también desde chico me gusta el fútbol con locura. Pero hay que tener cuidado, no se puede jugar en medio de la calle”, diu serenament i tot educat al nen que anava rere la bimba.
Nens jugant a l'avinguda Diagonal, a Barcelona
Tot forma part d’un anunci de seguretat vial argentí que ha torna a circular aquests dies a les xarxes. És del 1982, quan ja feia molt de temps que els cotxes imposaven el seu autoritarisme als carrers.
El 1982, les ciutats eren propietat dels cotxes. Continuen sent-ho ara. Llavors, la més gran de les rebel·lies les protagonitzaven els més petits. Jugaven al carrer. Jugàvem al carrer.
Després van arribar les pantalles, els videojocs, els mòbils comprats pels pares als fills de dotze anys, més inseguretat –o més percepció d’inseguretat– per agressions o rivalitats entre bandes urbanes, l’acceleració i el creixement del volum del trànsit. I la xarranca, saltar la corda, les gomes, el xut a la porta del garatge que fa de porteria van quedar reduïts a la mínima expressió. L’imperi va arraconar els rebels.
Amb tot, avui hi ha ciutats com Londres, París o Pontevedra que estan repensant els seus espais, perquè més enllà de funcionals les ciutats han de ser acollidores. Barcelona també n’és una. Amb la “peatonalització” ha brollat un cert sentiment que la ciutat està per viure-la, i això implica, entre d'altres, que els nens surtin a esbargir-se.
Hi ha qui no ho vol així. O que no ho veu així. “La humanitat continua involucionant a #RondaSantAntoni: Ara fan servir les estructures per sostenir els arbres acabats de plantar com si fossin cistelles de bàsquet!”. És la queixa de @MarcCasalsBCN, potser arrossegat per la quantitat de problemes de convivència i soroll –borratxos, proliferació de sensesostres, sorolls a la nit– que han percebut alguns veïns del barri amb la “peatonalització” del carrer.
Malgrat que assegura que el que recrimina és més el “mal ús del mobiliari urbà” que no pas una altra cosa, li cauen crítiques per tot arreu: des de per difondre en un vídeo les cares de menors, fins a acusacions de “polla vieja”. La frase “la humanitat continua involucionant” el condemna. Nens jugant al carrer és involució?, es pregunten a X.
Perquè, tornant al 1982, què hauria dit Maradona si la pilota se li hagués creuat sense càmeres davant, sense guió previ? “La concha de tu hermana, pibe pelotudo. No se puede jugar en la calle, no ves que casi te mato?”, s’imagina @LaDo12ze que hauria dit el Diego. Involució és limitar el joc a l’exterior. Més de quaranta anys han passat i certes actituds continuen sent les mateixes.
Després hi ha una altra qüestió. Si estem demanant que els nens deixin les pantalles i que surtin, no podem demanar després que no hi juguin perquè es tornin a tancar a casa... Coherència de part de tothom, tanta com li’n va faltar a Maradona. Perquè té conya, l’anunci: a Yo soy el Diego escriu que de petit, quan sa mare l’enviava a fer un encàrrec, s’emportava al carrer qualsevol cosa “que s’assemblés a una pilota: una taronja, una pilota de paper o un drap” per anar tocant-la saltant sobre “una pota, la dreta, i portant el que sigui a l’esquerra, tac, tac, tac”, i digui després que “no se puede jugar en medio de la calle”. Dos anys després repetiria aquest contrasentit amb aquella famosa campanya contra les drogues que va protagonitzar.
Lee también
En tot cas, som al 2025. @MarcCasalsBCN insisteix. Quatre dies després recomana que si es vol jugar al carrer, hi ha una plaça, la Caramelles, a poca distància renovada amb àrea infantil.
Però no és això, sinó més aviat el que expressa amb gust @jordi_nierga en aquesta piulada de juny: “La mainada del carrer surt a jugar a pilota cada vespre d’istiu. Xuts desafiant pantalles i crits aguts com agulles. El món sap tornar i s’endreça una mica”. Hi ha uns horaris de descans a respectar. Però les ciutats són vives quan la mainada juga al carrer. No hi ha cap altre senyal que ho palesi millor. És la mostra que està endreçada. És llavors quan es respira barri.
Cop de pilota als cartells de “Prohibit jugar a pilota”. Cal oferir-les a la mainada, convertir-les, ja no tant en ciutats amb zones de joc delimitades, sinó en ciutats jugables.
