El veí d’estiu del meu veí té un lloro que parla poc, però parla. Amunt, amunt, li crida cada vegada que intenta una becaineta a l’hamaca. Vinga, vinga l’apressa quan olora el cafè bullent. Anem, anem, quan sent cascavellejar les claus. Adeu, adeu, quan surt cap a la platja. I això és tot. Pel que sembla no és capaç ni de un trist hola.
Sembla majete però és un torracollons, diu el veí d’estiu de Zape, que en realitat és una llora grisa africana. Llesta com una guineu, testarruda com una mula i mig muda quan per raça hauria de parlar com una cotorra... L’hi va portar, ja no recorda quan, un amic de sisena generació (ell anomena així els nouvinguts) que se n’anava de viatge. Seran només uns dies, diu que li va dir, quan hauria estat molt més noble l’excusa del vaig a buscar tabac. No li ha vist més el pèl.
I així és com el veí del meu veí acumula ulleres, cabelleres com de cantant d’ ABBA ( Zape l’agredeix bojament quan visita el barber) i dues vacances sense vacances. Amb la llora, la perxa plataforma, l’abeurador de disseny i la mania de replicar el xiulet de la rentadora i els rum-rums de l’aire condicionat. Aquesta vida espatlla.
Va intentar donar-la en adopció. Va consultar amb centres d’acolliment. Regalar-la. Sortejar-la per Nadal... però res. I com tampoc no es pot permetre els vint euros diaris que costa una residència d’aus, el torturat veí d’estiu va acabar per fer el més assenyat. Va arrencar la porta de la gàbia on la llora grisa segueix mig muda i del tot sorda al malestar que causa. Sense cap intenció de deixar la casa.
Lee tambiénSaber nedar
Fa unes nits el pobre home es va despertar embriagat d’esperança. Diu que va sentir uns passos petits. Irregulars. Matussers. Acompanyats d’un brunzit nou. Com d’un saltar emborratxat. Ja veia Zape volant lluny, la gàbia a les escombraries i les finestres de l’apartament segellades per sempre. Però en lloc de la fugida de l’ocell va ensopegar amb una Autographa gamma de les que des de fa mesos noctambulegen a patolls per tot Madrid. Jura que no la va tocar. I que torna totes les nits mentre la llora descansa.
D’acord que no pinta a plaga com la de coloms i gavines, però ja les tenim aquí. Les arnes gegants, aquelles enormes papallones peludes i desvergonyides que fan bona la més fastigosa de les paneroles... Una, la primera? ja (con) viu amb el veí que no sap dir prou i el seu lloro que calla.
