El preeminent advocat, tertulià i polític catalanista Pere Rahola va ser objecte d’unes sàtires anònimes de Josep M. de Sagarra a la revista El Be Negre quan va entrar al govern d’ Espanya el 1935: El senyor Pere Rahola, / que és ministre de Marina, / decreta que a la titola / se l’anomeni sardina . I quan aviat va passar a un altre càrrec: El senyor Pere Rahola, / ministre Sense Cartera, decreta que torna enrera / en allò de la titola .
Malgrat que Rahola era molt apreciat a la cèlebre Penya Gran de l’Ateneu, on mantenia una excel·lent relació amb el prestigiós poeta, aquelles rimes el van incomodar.
Situacions de perfils satírics propiciats en la seva qualitat de dues vegades ministre i orador brillant
Es mirava d’exhibir elegància i un posat distingit. Casas el va dibuixar amb uns bigotis escenogràfics que coronaven una barba poblada; després els va retallar, malgrat la notable calvície progressiva. Solter i adinerat, conreava amb èxit sabut el donjoanisme.
Diputat i senador, va ser el terreny en què realçat amb un marcat aire de califa desplegava una oratòria colorista, vibrant i accentuada amb rugits estratègics. No va ser estrany que es guanyés sobrenom: La sorpresa de Damasc . García Lorca el va rematar comparant-lo amb l’innovador lleó cinematogràfic de la Metro.
El 1935 assistint com a ministre de Marina en un acte oficial
Sagarra, a les seves magistrals i grandioses memòries, dedica un parell de pàgines a explicar la situació següent, que l’amic li va relatar amb minuciositat presumint de protagonista.
Feia una hora llarga que perorava amb brillantor a la Cambra Alta quan de sobte va descobrir que a la tribuna de convidats destacaven dues dames amb la silueta preferida: curvilínies. Totes dues el seguien amb atenció accentuada. La que sobresortia amb aire distingit i gairebé aristocràtic no dissimulava sentir-se atreta pel senador. Rahola va accentuar llavors els recursos propis del conquistador.
Al final de la seva peça oratòria, va tornar a dirigir la mirada a la recerca de l’admirada i admiradora. S’havia esfumat. Va sospitar que era al bany. Va anar rabent cap a una porta que va trobar tancada, i va parar l’orella: fricció de puntes i faldellins, musicalitat de roba íntima. Va quedar en espera. I va sortir... Sa Eminència Reverendíssima el cardenal Guisasola, arquebisbe de Toledo i pròcer de les Espanyes. Per esvair tota sospita de tafaner o similar, Rahola es va inclinar i va besar l’anell pastoral.