Agost ha tornat a ser un mes intens de notícies, com ja és habitual els últims anys. Aquest estiu, tot i això, els mitjans no hem pogut evitar fer-nos ressò d’informacions que abonen el pessimisme i que ens porten a interpel·lar-nos sobre la deriva de la nostra societat. El pitjor és la impotència davant un món que permet tragèdies com la de Gaza o la guerra a Ucraïna. Segurament som majoria els que estem en contra de Benjamin Netanyahu o de Vladímir Putin, però això no és important. El que és transcendent és el que decideixi l’home que ocupa la Casa Blanca.
Un mes en què també el crèdit dels nostres governants europeus s’ha dilapidat precisament davant el poder d’un Donald Trump que imposa a la UE les seves condicions sobre la política d’aranzels o el futur d’ Ucraïna. El president polonès, Donald Tusk, va escriure un tuit demolidor sobre això: “Ara mateix 500 milions d’europeus estan pregant a 300 milions d’americans que els protegeixin de 140 milions de russos que no han pogut vèncer 50 milions d’ucraïnesos en tres anys”. El problema és que els 500 milions d’europeus no remen en la mateixa direcció.
I a escala espanyola, hem comprovat com una manca de prevenció ha provocat una gran catàstrofe amb milers d’hectàrees incendiades mentre els líders dels diferents partits es criticaven mútuament. Els brots de xenofòbia en alguns punts de la geografia espanyola i la manca d’acords per distribuir els menors immigrants arribats a les Canàries auguren els problemes que ocasionarà la falta d’una política d’integració encertada i consensuada.
La ciutadania, que té avui més accés que mai a tota la informació, assisteix entre sorpresa i malhumorada a les decisions que prenen els seus governants, sense trobar mecanismes alternatius per canviar les dinàmiques negatives. Als mitjans ens queda el paper d’exercir de consciència crítica, denunciar-ho i no deixar-nos portar per la sensació d’impotència.
