L’encant d’un equip resideix en llaços invisibles, de vegades aliens a la qualitat de la plantilla, al nombre d’estrelles, fins i tot als resultats, per espectaculars que siguin. Diguem que és una aura etèria que de vegades arrodoneix la imatge que un té dels grans equips, com el cas del Barça en aquests temps feliços.
Aquest ecosistema, tan difícil d’aconseguir al futbol, és un regal del cel que convé mantenir tant sí com no. Depèn de la seva preservació molt més que l’amable idea de la familiaritat, d’equips fraternals, jugadors ben avinguts i conviccions compartides. Sense aquestes condicions també es guanyen títols. Equips que són una caixa de bombes es mouen amb èxit pel futbol, fins que la bomba esclata i la reconstrucció delata el corc interior. Les tornades d’aquests episodis solen ser llargues i tortuoses.
Una de les característiques més admirables del Barça actual, i una de les menys comentades, és la sensació de plenitud que transmet, no en l’àmbit estrictament futbolístic, que també, sinó en la llum que desprèn. El Barça té encant, empalma amb la sensibilitat dels aficionats. Semblaria que ha emprès una missió i, a bord de l’equip, tots l’entenen, la comparteixen i la desitgen.
Sense aquests ferris vincles, el Barça perdria una mica més que el fulgor actual. S’arriscaria a convertir-se en un equip més, amb millors futbolistes que la majoria dels rivals a Espanya i a Europa, però sense l’àngel que ara el caracteritza. El més sorprenent és que tota aquesta peripècia ha tingut lloc en un instant i en contra de massiva quantitat de factors negatius.
Fermín abraçant Raphinha després d’un gol durant la primera jornada
Mentre l’equip compleix els terminis a una velocitat de vertigen, la directiva els incompleix flagrantment, de manera escandalosa en el cas de la construcció de l’estadi. Des de l’elecció d’una empresa sense cap crèdit en projectes d’edificació esportiva fins a les contínues promeses incomplertes per Laporta i la directiva, passant per les immenses pèrdues econòmiques que s’han provocat, s’ha arribat a una situació definida per un desconcert alarmant.
A dos dies del tancament del mercat, se sap que l’equip és sensacional i que el club recorda el vaixell dels bojos. Són dues realitats palpables que obliguen a preguntar-se pels estranys designis del futbol. Com és possible que el gran equip del moment mantingui la salut en un clima decididament insalubre? Fins quan els rèdits esportius suportaran la situació d’un club que no sap on jugarà l’equip, fa servir les lesions per inscriure els jugadors que fitxa i obre les portes, sense dir-ho, a alguns dels més lleials futbolistes per tapar els forats en la gestió?
Una de les grans raons de l’encant i de l’èxit d’aquest Barça resideix en jugadors com ara Casadó i Fermín. Han estat part decisiva de l’imprevist enlairament. Els distingeix una apassionada vinculació sentimental amb el club. No són els únics en una plantilla que irradia joventut i barcelonisme per tots els costats. Ells són els que transmeten la llum i l’alegria. Ells han generat la vibrant atmosfera que destaca en el Barça, tan difícil d’aconseguir i tan fàcil de dissipar.
Fermín i Casadó no només són magnífics jugadors, sinó també importants responsables del salt del Barça de la mediocritat a l’efervescència, quan ells, Bernal, Cubarsí, Gerard Martín, Fort i Peña s’hi van esmerçar com lleons a la primera part de la temporada. Perdre’ls o, sense gaire subtilesa, convidar-los a sortir traslladaria algunes pèssimes conseqüències: comprometre la feina de Flick –vegeu el cas Iñigo Martínez–, prescindir de dos futbolistes més que significatius per moltes raons i enviar un missatge contrari al que el Barça significa actualment. De cop es començaria a trencar aquesta qualitat immaterial i tan rara al futbol que és l’encant.