No vull que mai et falti l’alegria... i és així si sorgeix dins de tu mateix” escriu Sèneca. El filòsof de Còrdova no era Groucho Marx però sense cap mena de dubte no era aquest ser dolençós que en transmeten alguns que parlen dels estoics sense haver-los llegit. Sèneca defensava el dret a l’alegria, com Benedetti.
Recordo que aquesta idea central de l’estoïcisme per ser feliç a propòsit de les declaracions la setmana passada del director napolità de cinema, Paolo Sorrentino al Festival Venècia, en les que afirma que “odio el mite que has de ser un director horrible i sempre enfadat per fer una bona feina”. El director de La gran bellesa se situa en la millor tradició del pensament clàssic, que defensa que s’ha de crear i viure i dirigir (una pel·lícula o una empresa) amb bon ànim, sense necessitat de portar el gest tort com si l’amargor vital fos senyal de talent.
El curiós és que encara hi ha molts que creuen que anar de seriosos per la vida equival a ser més interessants. Però seriós no és el contrari de divertit, el contrari de divertit és avorrit. Aquests que confonen les celles arrufades amb la intel·ligència, com si l’amargor fos una credencial cultural o de lideratge.
La vida ja és bastant complicada com per complicar-nos-la més amb drames innecessaris. No es tracta d’ignorar els problemes, sinó de no deixar-nos enfonsar per ells. Ja reivindicava el nostre Josep Pla que “hem d’estar més contents” (literal), en la millor tradició de l’estoïcisme, aquesta que Sèneca resumeix citant el filòsof grec Demòcrit: “el millor per a l’ésser humà és passar la vida amb bon ànim i el menys afligit que pugui”. Davant Sèneca, Pla i Sorrentino hi ha els nous inquisidors de la moral (els millors aliats de la ultradreta): sempre indignats, sempre amb el dit enlaire, sempre volent alliçonar-nos, convençuts que l’amargor els confereix superioritat.
Lee tambiénLa resplendor
El graciós —tràgic, en realitat— és que en el seu afany per semblar severs acaben convertits en caricatures: predicadors de la còlera perpètua que no admetran mai que el bon ànim és una forma de lucidesa. Al món empresarial, en de la cultura i ja no et dic en el de la política, es pensen que són més importants si ho diuen enfadats. Necessitarem molt Demòcrit per a aquest nou curs polític.