Devia ser algun ministre qui es va empescar aquesta explicació càndida dels fracassos del seu govern: Espanya va créixer tant i tan ràpid, que el vestit se li va quedar petit. La metàfora tèxtil continua vigent, perquè aquest és el regust informatiu que ens ha deixat aquest estiu.
Cinc casos ho demostren. El més penós, els incendis. De la devastació va sortir un lament: no hi ha prou recursos per afrontar aquesta tragèdia. El més absurd, la valoració que el Govern espanyol fa de les cases cremades: 15.000 euros, que no donen ni per refer la teulada. El més reiterat, els trens, orgull d’un país que va saber crear infraestructures fantàstiques i avui argument per a una pel·lícula de nou-rics: el vestit. Fa vint anys teníem mig miler de quilòmetres de via d’alta velocitat; ara, en són 4.000, i no hi ha recursos per cuidar el servei o renovar les catenàries. El més injust, la riquesa que deixa el turisme a Espanya, però a l’altíssim preu d’asfixiar els hospitals públics, desproveïts de recursos humans. I el més dolorós, una d’aquelles notícies que, per petites, el fum d’un incendi no deixa veure: en una presó de Sevilla, una servidora pública va ser agredida brutalment pel reclús a qui tractava com a psiquiatre.
M’aturo en aquest succés. La víctima va demanar auxili, però la companya que la podia salvar era tan lluny que no va sentir la seva angoixa. Tampoc no hi havia altres funcionaris que la poguessin socórrer, simplement perquè no existien. Ella estava sola en territori hostil i perillós; criminalment perillós. L’ Estat o les regions amb competència a les presons també ensopeguen amb el vestit: no tenen recursos per garantir la integritat dels seus servidors més sacrificats.
L’únic sector en què no falta mai res és el de la cura dels qui tallen el bacallà
El destí va voler que, alhora, Feijóo revelés que més de trenta guàrdies van custodiar Pedro Sánchez a les seves vacances. Suposem que un altre nombre notable d’agents van vetllar per la seguretat dels ministres, que en són 22, i comandaments institucionals. He vist cotxes de la Guàrdia Civil tenint cura de les vacances d’un director general. Si parlem de recursos, humans o vulgarment monetaris, l’únic sector en què no faltamai res és el de la cura dels qui tallen el bacallà.
Lee tambiénBipartidisme, risc de col·lapse
Troben demagògiques aquestes anotacions? Evidentment que ho són. Però la demagògia no la crea qui la descriu. La crea la realitat del país.