Un escriptor conegudíssim el segle passat, Jules Renard, va deixar escrit el que haurien de ser unes vacances autèntiques: “ Menjar bé, dormir bé, anar on un vol, quedar-se en el que de veritat interessa, no queixar-se mai i, sobretot, fugir dels monuments com de la pesta”. És un bon programa, però avui destacaria això de no queixar-se. Bàsicament perquè ja fa dies que escolto els relats de vacances dels meus coneguts cada vegada més convençut, d’una banda, que tinc massa coneguts i, de l’altra, que la paciència és una virtut molt sobrevalorada.
Hi ha màrtirs que no figuraran mai en el santoral. Principalment els que, duts per una idea molt discutible del que és la bona educació, aguanten resignadament aquestes històries alienes. Suportar les vacances pròpies ja és prou penitència –aeroports saturats, platges plenes, restaurants gestionats per Dillinger–, però compondre una expressió de delectança quan algú decideix obsequiar-nos amb el seu descens estival als inferns ja són figues d’un altre paner. Una cosa que fa que un acabi descobrint per si mateix una capacitat per a la hipocresia que no havia sospitat mai.
Sobretot perquè no fan més que queixar-se. Ja sabem que les vacances són la història d’un fracàs i que la bona guia de viatges és la que recomana que et quedis a casa, però reconèixer-ho i, tot i això, continuar perseverant en l’ afany vacacional ja voreja el sadomasoquisme. Els dic això perquè, en resum, el que tothom explica, encara que sigui entre línies, és que ho han passat fatal.
Comencen els que, malgrat multitud d’advertències, van optar per les Balears. Ho descriuen com si haguessin sobreviscut a una campanya militar: avions amb retard, ferris desbordats, turistes que semblen una plaga bíblica, hotels a preu de segrest pel càrtel de Jalisco i àpats amb el marisc americà congelat quan el mamut de Sibèria. Alguns, com el que va a Louis Vuitton, es van obsequiar amb una llagosta a Menorca, fet que els serveix per recordar que al mercat del Ninot es mengen de més bones i més barates. A sobre, la posidònia. La planta que biòlegs i ecologistes veneren –malgrat la indiscutible catipén– com a pulmó marí es converteix, segons ells, en un monstre tentacular digne deLovecraft . Si llegeixen la premsa mallorquina d’aquest estiu, veuran a què em refereixo.
No és mai tard per descobrir que a les platges de l’Índic la marea és un malson
Encara pitjor són els de la costa. El to amb què parlen de la segona residència recorda el del pres que descriu la seva cel·la. Tot l’any somiant que hi arriben, i al quart dia en volen fugir: la cua al súper de Calella, els accessos col·lapsats a la platja, veïns sorollosos, adolescents amotinats i mosquits com portaavions. La majoria troba l’únic consol en algun torneig d’estiu i l’inici de la Lliga, que els serveixen d’excusa per escapar a Barcelona com qui gaudeix d’un permís penitenciari. Això seu no són vacances, és règim obert.
Després està l’aristocràcia del relat vacacional: els rodamons. La gent que trobaria alguna virtut fins i tot al monument a Colom, sempre que fos prou lluny. És el drama del viatger dels nostres temps: el d’oblidar que l’únic exotisme que té un hipopòtam és que no n’hi ha a la plaça de les Glòries. No és mai tard per descobrir que a les platges de l’ Índic la marea és un malson, que hi ha peixos que mosseguen, que la sorra està sembrada d’eriçons i que els dofins són no friendly. Tot sigui per laselfie, però el seu relat està ple de fotos davant budes sarcàstics, imants de nevera horrorosos i queixes amargues pel wifi.
Lee tambiénSerps judicials d’estiu
Per acabar-ho d’adobar, solen portar-hi els nens. Pobres criatures arrossegades per temples interminables, museus ignots o matinant com ocells de corral per mig veure a la llunyania la punta de la cua d’una balena. Els pares insisteixen que “així es conreen” i tenen “experiències”, mentre els enceben amb hamburgueses idèntiques a les de qualsevol
aeroport.
El més curiós és que després del relat de les calamitats, apareix el somriure que anuncia la repetició: “L’any vinent anirem a Bali”. No n’aprenem. Tret dels molt rics, que juguen en una altra lliga, i els que assenyadament es queden el balcó o, a tot estirar, s’acosten al poble dels avis, els altres no fem vacances: són penitències voluntàries, càstigs que ens imposem per després explicar-ho. I, com tota penitència, sempre es repeteix, perquè no hi ha res que lligui tant com l’oportunitat de tornar a queixar-se.