É damunt del capçal del llit d’un pis turístic amb mobles d’Ikea. En lletres majúscules de fusta, diu: Paris, i a sota London, i a sota Stokholm, i a sota Amsterdam, i a sota Berlin. El cartell sortirà a les fotos que els visitants facin del dormitori. També sortirà a l’Instagram amb la ubicació d’una d’aquelles capitals de moda on dormen els qui adoren viatjar i, sobretot, adoren publicitar-ho.
Quan es creà l’any 2007, la plataforma Airbnb es donava a conèixer com una oportunitat per allotjar-te a cases de debò on viu gent d’aquell lloc. Dues dècades després, ha acabat despersonalitzant, no només aquelles cases, sinó també les ciutats; ha contribuït ha convertir-les en grans hotels boutique amb tots els luxes i serveis per als qui els puguin pagar. Ciutats per on passar-hi –cas dels creuers–, ciutats on ser-hi des d’un cap de setmana fins a uns mesos (molts expats són turistes de llarga estada). Ciutats on fer-se selfies per anunciar a les xarxes “jo vaig ser aquí” i atraure nous clients. Ciutats per les quals circular, potser pernoctar-hi, però no viure-hi.
Airbnb ha acabat despersonalitzant no només les cases, sinó també les ciutats
Perquè en l’habitatge també cal moviment per aconseguir rendibilitat. Com més gran la demanda, més guanyen els inversors. Les ciutats esdevenen producte borsari, i les persones, mercaderia. I no interessa el concepte de llar, la calor al voltant de la qual es reunien els clans, les famílies, les comunitats, i construïen memòria, cultura, història. No interessa que el resident se senti com a casa perquè aleshores no es mourà d’allà. No interessa que tengui un vincle amb l’entorn perquè aleshores voldrà defensar-lo, protegir-lo, defensar i protegir la seva gent i els seus drets, voldrà quedar-s’hi.
Lee tambiénEl silenci de després
Aquest estiu, els veïns de Palma han recuperat els espais turistificats a partir d’una iniciativa impulsada per la plataforma Brunzit. Cada dimecres celebraven Sopars a la Llesca, sopars populars que omplien la plaça del Coll, i la plaça Major, i places del barri de Santa Catalina i Sa Llotja. Jugaven a truc, hi havia concerts, saraus de futbol. Hi havia tanta afluència que en alguns casos els bars i els restaurants hagueren de retirar les terrasses. L’objectiu era retornar l’espai públic a la comunitat, i recordar que Palma no és un centre comercial, no és un aeroport ni un resort. Demostrar que és una ciutat viva.