Avui és el dia preferit dels que viuen tot l’any a destinacions vacacionals. N’hi ha que han fet l’agost i ja veuen més a prop el seu propi descans, d’altres en tenen prou a descansar de tanta gent. Els estiuejants han carregat els cotxes, els que aprofiten fins al darrer minut hauran fet un últim capfico a la platja abans de partir, els previsors se’n varen anar divendres o dissabte per evitar caravanes. Torna a haver-hi lloc per aparcar a l’ombra dels pins i els tamarells, seients lliures a les terrasses, la possibilitat de sopar sense reserva prèvia als restaurants.
Han desaparegut les tovalloles de colors penjades de qualsevol manera a les baranes dels balcons, les pilotes de la piscina i els crits dels nins llançant-s’hi en bomba. No hi ha cua al forn, tampoc a la farmàcia, ni a la gelateria; no cal obrir-se pas a cops de colze pels passadissos estrets del supermercat, on, des d’avui, sembla que l’aire condicionat doni més fred. No hi ha sorra al replà de l’escala dels apartaments ni se sent la música xumba-xumba des de l’hotel a l’hora de la sessió d’aiguagim per als clients. Ni s’acumulen les escombraries perquè els turistes no saben com va això de la recollida selectiva o ignoren què fer-ne quan acaben l’estada.
Lee tambiénLa cala no és teva
Les festes ja han passat i han passat les ressaques. La mar està en calma, gairebé sense iots que la fondegin ni motos aquàtiques que l’encrespin. Quan es pon el sol, ho fa tot sol; no l’acompanyen trenta persones fent-se una selfie a davant com si allò fos un fenomen extraordinari. Es fa fosc abans, com si el mateix dia també estigués cansat de ser tan brillant. Impregna l’ambient una bella malenconia, una sensació de cert ordre, qualque cosa semblant a la pau.
Demà, a d’altres llocs, tornarà la remor dels cotxes abans de les vuit del matí, les esperes desesperants a les estacions, les multituds al metro, les cues a tot arreu, les presses i l’estrès. Però aquí no. Aquí el ritme recuperarà la pausa, i els veïns tornaran a reconèixer-se, a saludar-se o retirar-se la paraula. Els més joves potser es queixaran que tot està molt mort, i els grans pensaran que això és vida. Passat el guirigall de l’estiu, ja celebren el silenci que ve després.