Pertanyo a una generació que resolia els problemes de visionat de la tele a còpia de plantofades. D’aquelles de rajos catòdics, de les que tenien més fons que el cul d’un cavall i la pantalla convexa i dura com una pedra anti rampells lamarequetvaferJulioSalinas. Un bon cop entre suau i vigorós al lateral de la Sony Trinitron i la imatge tremolosa, distorsionada o axarampionada de punts blancs i negres que feien pampallugues (neu, se’n deia) tornava a mostrar en condicions la cara del Matías Prats pare, del fill o de l’Esperit Sant.
.
El cop també podia ser a dalt, no tant al lateral. Llavors, més que una bufetada –en tant que aquesta per definició requereix un moviment lateral i elegant com un drive de Federer– era un calbot –moviment de dalt a baix–. Sigui com sigui, tot valia per a què les soldadures clivellades pel pas del temps, vibracions, calor o desgast tornessin al seu lloc i la tele sortís del coma.
Aquest 'reset' físic tenia un inconvenient: la solució era temporal. Per tant, el televisor tenia garantit un mínim de cinc cleques per hora. Però els tocs eren terapèutics, un mitjà inconscient y reconfortant per superar l’estrès que prevenia l’aparició de l’estadi superior a l'escala de Richter: l’agressivitat. No ens enganyem. Apareixien un cert impuls violent i punys amenaçadors davant l’enèsima passada enrere de Jose Mari Bakero en ple contraatac, cert. Però succeïa poc. Els cops responien, per dir-ho d’alguna manera, a una necessitat tècnica amb finalitat reparadora.
Avui dia les coses són diferents. La tele no s’arregla a força de cops. El led ha substituït els rajos catòdics Isabel i Fernando, el funcionament és un altre, no hi ha soldadures penjant a l’interior i les pantalles són tan planes que no hi ha espai físic per pegar-li i desfogar-se.
Lee también
Llavors, com que aquell copet tècnic i reconfortant no és possible, l’estrès no se supera i l’agressivitat fa acte de presència. Reprimits tots, doncs, es destila més el crit davant una oferta televisiva i internauta sovint lesiva per a les nostres emocions i que, a més, s’ha multiplicat respecte a l’etapa dels rajos catòdics.
És una agressivitat que convidaria a destrossar pantalles. Però és millor canalutzar-la a les xarxes. I més al setembre, quan la marabunta que era a les platges ja és a la ciutat, tot torna a rutllar i no discernim si és la rutina de la rentrée la que ens fa emprenyar o és l’emprenyamenta per la rentrée la que ens fa rutinaris.
Pensin-ho. Al setembre torna el de sempre, allò que havíem deixat al juny i al juliol: el Sánchez “yo tiro pa’lante”, el Miguel Ángel Rodríguez avançant en exclusiva pa’lantes, el Puigdemont mestre de les jugades mestres, les bigarrades subordinades de metres de Junqueras, l’astracanada d’Ayuso, l’ego de Colau, el de Lamine Yamal i Vinicius Jr, l’“esto era penalti qué va a saber el VAR maldita mugrienta liga Negreira”, el “@Grok, és cert això?”.
Però sobretot tornen també els més mascles, ara demostrant-ho molt fort assegurant que tot aquell que li agrada més un cotxe automàtic que no pas un amb canvi manual és perquè és gai. Algunes de les respostes al tuit viral de @NanoPenano són lamentables: “Qui elegeixi automàtic és que és un autèntic homosexual”, “No has agafat un cotxe d'home en la teva vida, marica” , “A tu el que t'agrada és disfressar-te de col·legiala”, “Un automàtic només l'escullen dones i marietes”, “Mira, per allà se'n va, mira com corre la teva última gota de testosterona!”, i tot un reguitzell de respostes amb imatges fent mofa de tot aquell que no sigui com ells.
Són individus ancorats als temps que Matías Prats, el pare i el repare, passaven pel tub, el dels televisors. Són masclistes als que ve de gust contorsionar-los en un d'aquells tubs de rajos catòdics per posar-los a lloc d'una plantofada al lateral de la tele. Malauradament la solució per reajustar les seves soldadures seria temporal, perquè són masclistes catòdics de manual: sempre tornen, i per distorsionar. I ens aboquen a una rutina: la de la lluita feminista.
