Chimamanda Ngozi Adichie (Enugu, Nigèria, 1977) sempre va somiar ser llegida, “però no famosa”, tal com reconeix La Vanguardia. Tant és així, que el nom amb què apareix en la videotrucada és un àlies. “l'utilitzo per poder navegar per internet sense que la gent sàpiga que soc jo”. En un futur somia que la gent pugui accedir als seus llibres sense que sàpiguen res sobre ella, encara que sap que amb l'empremta digital això és bastant improbable i qualsevol curiós pot obtenir informació a un cop de clic. Estima els seus lectors, però sent que els seus moviments es vigilen amb lupa, especialment els més polèmics, com quan va reconèixer en una entrevista TheIrish Timesa mitjans d'any, que havia tingut bessons per gestació subrogada. Una confessió que va causar cert enrenou, ja que l'escriptora sempre s'ha mostrat molt contundent en les seves opinions respecte als drets de la dona.
Avui dia, com en qualsevol de les seves anteriors etapes, prefereix deixar de banda les seves vivències privades, la que no ha narrat específicament en un llibre, encara que no evita abordar els temes que les envolten en els seus escrits, com es pot veure a la seva nova novel·la, Uns quants somnis (Random House / Fanbooks), on una de les protagonistes s'enfronta a una maternitat tardana, igual que ella, que durant l'entrevista posa l'orella per saber si els seus nadons s'han despertat. “Durant molts anys, en la meva joventut, vaig pensar que no tindria temps de ser mare perquè l'escriptura m'absorbiria tot el temps. Vaig assumir que seria una fantàstica tia per als meus nebots, i això em semblava suficient. Amb els anys, vaig canviar d'opinió, però llavors quedar-me embarassada semblava impossible per múltiples problemes de fertilitat. Haver nascut dona conforma la teva vida d'una manera molt diferent a si ets home. Tenir un fill als 23 anys seria l'òptim, però qui està preparat mentalment i econòmicament a aquella edat? I quin sentit té que un part sigui alguna cosa tan heavies i complicat? Ho dic amb coneixement de causa, em vaig enfrontar a un. Si tingués Déu davant, el preguntaria, amic quin és el pla que tens amb totes nosaltres?
Torna a la ficció dotze anys després. Volia que els seus personatges fessin aquella pregunta per vostè a alguna deïtat?
Han estat dotze anys però no perquè jo volgués. Intentava escriure novel·les, però res no funcionava i només em naixien assajos. M'hauria encantat combinar, però la pàgina en blanc amenaçava. Aquesta novel·la va sorgir poc després de la mort de la meva mare, així que m'agrada pensar que ella em va ajudar a superar el meu bloqueig i que em va animar a explicar la història d'aquestes quatre dones africanes que resideixen als Estats Units: Chiamaka, que és escriptor de viatges; Zikora, una advocada; Omelogor, una exbanquera que ho deixa tot; i Kadiatou, una cambrera d'hotels.
La seva mare va morir un any després del seu pare. I, després, la maternitat. Com ha canviat la seva escriptura aquests esdeveniments?
M'ha canviat completament. Quan un canvia, ho fa també la seva escriptura, perquè aquesta prové del nostre interior. És inevitable que jo miri ara al món d'una manera diferent. La pèrdua dels meus pares va ser devastadora, sobretot perquè jo tenia una relació molt estreta amb ells. Al marxar, vaig sentir com la meva base, fins aquell moment ferm, trontollava. Encara avui ho fa. Vaig escriure aquest llibre des d'aquella inestabilitat. I, per treure una cosa positiva de tot aquest ensorrament, la inestabilitat permet novel·lar millor. Vist així, si ells continuessin, m'hauria quedat amb l'assaig.
La novel·la li permet igualment fer reflexions. Els seus protagonistes, per exemple, i pot ser que, de forma indirecta vostè també, es pregunten si és possible ser veritablement conegut per un altre ésser humà. Ha trobat alguna resposta?
Absolutament cap, surto amb més preguntes. Tenim connexions íntimes amb altres éssers, sí, però ho són al 100%? És això possible?
En els seus inicis com a escriptora anhelava ser coneguda i connectar amb altres humans, igual que ho desitja amb totes les seves forces Chiamaka? I, ara que ho ha aconseguit, li agradaria fer marxa enrere?
Sempre he estat molt ambiciosa. A classe volia ser la primera i quan en alguna assignatura no aconseguia ser-ho, em molestava moltíssim. Estudiava moltíssim i, alhora, tenia molts amics. Volia ser la que més tingués, destacar en tot. He de dir que tot això era esgotador. Així que sí, és evident que volia publicar llibres que la gent llegís. Però, efectivament, hi ha moments en què no m'importaria fer un pas enrere i allunyar-me de tot això. No em refereixo a deixar d'escriure, sinó que la gent s'oblidi de mi.
Això sembla que està fora del seu abast. Li ocorre als seus protagonistes. Totes elles semblen voler una cosa difícil d'aconseguir.
Però no impossible. Una cerca l'amor, que encara no ha trobat, però no perd la fe. Una altra té la vida solucionada però busca enfrontar-se a nous reptes i, al final, ho deixa tot i surt de la seva zona de confort… Al final, l'important és tenir valent. Jo admiro molt a la gent que ho és, és una qualitat que avui dia escasseja. Es necessita valor per viure la vida que vols viure. Especialment si ets dona, perquè es fa un judici sobre nosaltres amb molta més facilitat. Tothom opina sobre nosaltres, incuso les mateixes dones. A les meves novel·les, especialment en aquesta, tracte que apareguin dones que, malgrat les circumstàncies, fan el possible per viure la vida que els dona la gana.
No totes tenen aquella sort. Kadiatou, una dona de Guinea que demana asil als Estats Units i acaba treballant de netejadora en un hotel, s'inspira en Nafissatou Diallo, que va acusar el 2011 al llavors dirigent del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn de violació. Què el va motivar a rescatar la seva història?
En realitat, Kadiatou no és només Nafissatou, sinó totes les dones de qualsevol part del món que han experimentat algun tipus d'abús sexual. Però sí, reconec que em vaig inspirar en Nafissatou. La seva història em va impactar i record una cobertura mediàtica terrible el 2011. Es va explicar tot d'una manera que la gent va acabar empalizando més amb Strauss-Kahn que amb ella. La van deshumanitzar per ser una dona racialitzada i netejadora. I això em va ferir. Ens va ferir moltes perquè Nafissatou era una mica més: la possibilitat que les dones més indefenses aconseguissin la dignitat que totes mereixem. Lamentablement, han passat més de deu anys i casos com aquest es repeteixen. De fet, sembla que anem a pitjor, almenys als Estats Units. Tots els passos que vam fer cap endavant sembla que els donem ara cap enrere.
I en la literatura africana, de la qual sempre fa bandera, s'ha avançat en algun aspecte? Vostè va denunciar en una xerrada TED el 2005 que les poques històries que arribaven només parlaven de pobresa i violència, que semblava haver-hi una “història única”.
Sí, ha millorat, encara que tinc bastants peròs al respecte. Hi ha més escriptores i escriptors africans. Bo, ja n'hi havia, em refereixo que compten ara amb més cobertura mediàtica. I és cert que, quan parlem de l'Àfrica, hi ha una mica més de consciència. Però de nou, crec que fem passos de cranc i que el món s'està tornant populista i de dretes, el que fa que molts immigrants, entre ells els africans, tornin als seus països. I això, a la llarga, farà que tornin de nou les històries úniques. Als retrògrads no els interessa el contrari.
El personatge de Chiamaka demostra que encara queda camí per fer al sector editorial, ja que se li pressuposa per la seva procedència que ha d'escriure sobre uns temes concrets.
Ella és una escriptora de viatges i, per ser africana, li demanen que escrigui sobre la guerra al Congo i sobre el que succeeix al Sudan. Sembla que no pugui trobar una feina del que vol. Tinc la sort que jo puc escriure de la qual cosa desitjo, però la majoria de joves racialitzades que comencen en això, no. Això va portar a preguntar-me: qui està autoritzat a somiar?
La novel·la, de fet, es qüestiona quina part dels somnis d'una dona són realment seus.
És un dels missatges principals. Parlo amb dones i de vegades penso, és això el que el teu cor et demana realment? És complex. Per a una dona és difícil dur a terme el que el seu cor somia; la societat té altres plans.
I per què tota aquesta trama l'ambienta en la pandèmia?
Perquè ja tremolava tot i allà vam veure com tot s'enfonsava. La covid ens va obligar a enfrontar-nos a la nostra fragilitat i jo sol espero poder fer el mateix, encara que sigui amb una sola persona. Si tots escoltéssim més el nostre interior, ens estalviaríem moltes coses.
