Temps de Franja és una revista aragonesa en català que a cada publicació ens recorda que existeix un territori d’Aragó que és, de nord a sud, majoritàriament catalanoparlant (tot i que el bilingüisme també ha estat secular perquè ni la dictadura va aconseguir imposar una sola llengua als habitants). Hi llegeixo al número d’agost que el Govern d’Aragó ha començat a modificar el nomenclàtor geogràfic sense encomanar-se ni a Déu ni al diable ni a la intel·ligència artificial, aquesta bicoca per als partidaris del mínim esforç que tant hauria ajudat a millorar els resultats obtinguts pel govern en qüestió.
Pintada en un poble de la Franja que reivindica l'ús del català
Fa uns anys, un altre govern del mateix signe polític va ser motiu d’escarni quan va optar per denominar l’idioma de la Franja lapao (“lengua aragonesa propia del área oriental”), tot i que el món acadèmic insistia en el fet que, de sempre, a Mequinensa o al Matarranya s’ha parlat català i tot i que els escriptors més prestigiosos que ha donat la Franja han escrit en català i no en lapao. El lapao no hauria convençut ni Feijóo, gran defensor de la llengua gallega, que, de sobte, hauria passat a denominar-se lepano (“lengua española propia del área noroccidental”) i no gallec.
El disbarat d’ara està a l’altura d’aquell: han ideat un nomenclàtor nou (per fer-ho ni tan sols han consultat la comissió assessora de Toponímia d’Aragó), farcit d’errors grollers. Entre moltes incoherències, és esperpèntic que el Pico l’Ibón (mot d’origen aragonès que significa “llac pirenaic” i que, curiosament, també existeix en castellà i és al DRAE), hagi estat substituït per Pico Olibón, sense que cap expert pugui apreciar per al canvi cap altre criteri que no sigui la gosadia dels que així ho han decidit.
El Govern d'Aragó ha ideat un nomenclàtor nou farcit d’errors grollers
No sembla, doncs, que aquests senyors tinguin gaire interès a fer res de bo amb les llengües ni tampoc a assessorar-se, a estudiar la qüestió a fons o a cultivar la sensibilitat envers les llengües minoritàries llegint, per exemple, El Danubi, aquest clàssic de Claudio Magris teixit d’art i de vida que ens ajuda a entendre fins a quin punt pobles diferents poden ser un de sol en la diversitat de les llengües.
Lee tambiénAls que no viatgen
En definitiva, només queda assenyalar una nova extravagància neocolonialista a la moda de Trump, que recentment ha decidit esborrar del mapa el golf de Mèxic, nomenclatura que ha durat almenys sis segles, i denominar-lo golf d’Amèrica, tot per deixar Mèxic sense el golf que porta el seu nom perquè és propi de les actituds imperialistes deixar els subordinats sense la poqueta cosa que els queda.