Chimamanda Ngozi Adichie ( Enugu, Nigèria, 1977) sempre va somiar ser llegida, “però no famosa”, tal com reconeix a La Vanguardia. El nom amb què apareix a la videotrucada des de casa seva a Ellicott City ( EUA) és un àlies que “faig servir per poder navegar per internet sense que la gent sàpiga que soc jo”. Estima els lectors, però sent que els seus moviments es vigilen amb lupa, especialment els més polèmics, com quan va reconèixer en una entrevista a mitjans d’any que havia tingut bessons per gestació subrogada. Una confessió que va causar enrenou, ja que l’escriptora és una icona feminista. A la seva nova novel·la, El comptador de somnis ( Fanbooks/Random House), una de les protagonistes s’enfronta a una maternitat tardana, igual que ella, que durant l’entrevista para l’orella per saber si els nadons s’han despertat. “Durant molts anys, en la meva joventut, vaig pensar que no tindria temps de ser mare perquè l’escriptura m’absorbiria tot el temps. Vaig assumir que seria una fantàstica tia per als meus nebots, i això em semblava suficient. Amb els anys, vaig canviar d’opinió, però llavors quedar-me embarassada semblava impossible per múltiples problemes de fertilitat. Haver nascut dona conforma la teva vida d’una manera molt diferent de si ets home. Tenir un fill als 23 anys seria l’òptim, però qui està preparat mentalment i econòmicament a aquesta edat? I quin sentit té que un part sigui una cosa tan dura i complicada? Ho dic amb coneixement de causa, me’n vaig enfrontar a un.
Denúncia
La víctima deStrauss-Kahn la van deshumanitzar per dona, racialitzada i netejadora”
Torna a la ficció al cap de dotze anys...
Han estat dotze anys però no perquè jo volgués. Intentava escriure novel·les, però res no funcionava i només em naixien assajos. La pàgina en blanc assetjava. Aquesta novel·la va sorgir poc després de la mort de la meva mare, així doncs, m’agrada pensar que ella em va ajudar a superar el bloqueig i que em va animar a explicar la història d’aquestes quatre dones africanes que viuen als Estats Units: la Chiamaka, que és escriptora de viatges; la Zikora, una advocada; l’Omelogor, una exbanquera que ho deixa tot; i la Kadiatou, una cambrera i netejadora d’hotels.
La seva mare va morir un any després del seu pare. I, després, la maternitat. Com han canviat la seva escriptura aquests esdeveniments?
M’han canviat completament. Quan un canvia, passa el mateix amb la seva escriptura, perquè prové de l’interior. La pèrdua dels meus pares va ser devastadora, jo hi tenia una relació molt estreta. Quan van marxar, vaig sentir com la meva base, fins llavors ferma, trontollava. Encara avui trontolla. Vaig escriure aquest llibre des d’aquella inestabilitat. I, per treure una cosa positiva de tot aquest ensorrament, la inestabilitat permet novel·lar millor. Vist així, si ells hi fossin, m’hauria quedat com a assagista.
La novel·la li permet fer reflexions. Els protagonistes, per exemple, i potser vostè també, es pregunten si és possible ser veritablement conegut per un altre ésser humà. Té resposta?
Absolutament cap, en surto amb més preguntes. Tenim connexions íntimes amb altres éssers, sí, però ho són al 100%? És possible?
Als seus inicis com a escriptora anhelava ser coneguda i connectar amb altres humans, igual que ho desitja amb totes les seves forces la Chiamaka? I, ara que ho ha aconseguit, li agradaria fer marxa enrere?
Sempre he estat molt ambiciosa. A classe volia ser la primera i, quan en alguna assignatura no aconseguia ser-ho, em molestava moltíssim. Estudiava moltíssim i, alhora, tenia molts amics. Volia ser la qui més en tingués, destacar en tot. He de dir que tot això era esgotador. Així que sí, és evident que volia publicar llibres que la gent llegís. Però, efectivament, hi ha moments en què no m’importaria fer un pas enrere i allunyar-me de tot això. No em refereixo a deixar d’escriure, sinó que la gent s’oblidi de mi.
Això sembla que és fora del seu abast. Li passa a les seves protagonistes. Totes elles sembla que volen una cosa difícil d’aconseguir.
Però no impossible. Una cerca l’amor, que encara no ha trobat, però no perd la fe. Una altra té la vida solucionada, però vol enfrontar-se a nous reptes i, al final, ho deixa tot i surt de la seva zona de confort... Al final, l’important és ser valent. Jo admiro molt la gent que ho és, és una qualitat que avui dia escasseja. Es necessita valor per viure la vida que vols viure. Especialment si ets dona, perquè es fa un judici sobre nosaltres amb molta més facilitat. Tothom opina sobre nosaltres, fins i tot les mateixes dones. A les meves novel·les, especialment aquí, miro que hi apareguin dones que, malgrat les circumstàncies, fan el possible per viure la vida que els dona la gana.
No totes tenen aquesta sort. La Kadiatou, una dona de Guinea que demana asil als Estats Units i acaba treballant de netejadora en un hotel, s’inspira en Nafissatou Diallo, que va acusar el 2011 l’aleshores dirigent del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn, de violació.
La Kadiatou no és només la Nafissatou, sinó totes les dones que han experimentat alguna mena d’abús sexual arreu. Però sí, reconec que em vaig inspirar en la Nafissatou. La seva història em va impactar i recordo una cobertura mediàtica terrible el 2011. Es va explicar tot d’una manera que la gent va acabar empatitzant més amb Strauss-Kahn que amb ella. La van deshumanitzar per ser una dona racialitzada i netejadora. I això em va ferir. Ens va ferir a moltes perquè la Nafissatou era una cosa més: la possibilitat que les dones més indefenses aconseguissin la dignitat que totes mereixem. Lamentablement, han passat més de deu anys i casos com aquest es repeteixen. De fet, sembla que anem a pitjor, almenys als Estats Units. Només fem passos cap enrere.
El personatge de la Chiamaka demostra que encara queda camí per fer al sector editorial, ja que se li pressuposa, per la seva procedència, que ha d’escriure sobre uns temes concrets.
Ella és una escriptora de viatges i, per ser africana, li demanen que escrigui sobre la guerra al Congo i sobre el que passa al Sudan. Sembla que no pugui trobar una feina del que vol. Tinc la sort que jo puc escriure del que desitjo, però la majoria de joves racialitzades que comencen en això, no. Això va portar a preguntar-me: qui està autoritzat a somiar?
La novel·la, de fet, es qüestiona quina part dels somnis d’una dona són realment seus.
És un dels missatges principals. Parlo amb dones i de vegades penso: és això el que el teu cor et demana realment? És complex. Per a una dona és difícil dur a terme el que el seu cor somia; la societat té uns altres plans.
I per què tota aquesta trama l’ambienta en la pandèmia?
Perquè ja tremolava tot i allà vam veure com tot s’ enfonsava. La covid ens va obligar a enfrontar-nos a la nostra fragilitat. Només espero poder fer el mateix, encara que sigui amb una sola persona. Si tots escoltéssim més el nostre interior, ens estalviaríem moltes coses.
