En Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) hi conviuen tres personalitats. D’una banda, és un escriptor reconegut, autor de novel·les de mèrit, algunes de les quals han obtingut premis llampants. De l’altra és un activista, estimat per la defensa de la llengua i la identitat catalanes. Finalment és un gestor cultural discret. Les tres personalitats es reforcen l’una a l’altra. La simpatia que desperta com a activista –juntament amb la singularitat nord-catalana– li obren la casa d’un tipus de lector que si no fos qui és potser no el llegiria.
Lluís sap gestionar molt bé la seva obra. No li fa mandra anar amunt i avall fent presentacions, parlant amb la gent que se l’estima i explicant-ho a les xarxes. D’aquesta manera, llibres com Cròniques d’un deu coix (2014) o Junil a les terres dels bàrbars (2021) que demanen un cert esforç d’abstracció, han esdevingut llibres més o menys populars. Ja he dit moltes vegades –i ell deu estar cansat de sentir-s’ho dir, no només per mi– que El dia de l’os (2005) és el millor que ha escrit: els elements mítics o fantàstics hi estan al servei d’una història concreta lligada amb un present problemàtic tangible: la pèrdua d’identitat de la Catalunya Nord.
Quan recrea l’exili dels déus clàssics, viatja a l’època de la Comuna de París o al temps dels romans per parlar de la solitud dels qui se senten singulars i dels valors de la solidaritat, no em sembla tan interessant. Dintre de la mateixa línia del que podríem anomenar l’humanisme pessimista de Joan-Lluís Lluís ara ha escrit la història d’un orangutan de Borneo fugitiu del tràfic d’animals. Els drets dels animals, l’animalisme i l’antiespecisme, són temes que estan més o menys en l’aire del temps, encara que molt per darrere del carpe diem que d’ençà de la pandèmia ha esdevingut el número 1 en tot: de la literatura als viatges i de la publicitat a la música.
Els rarets d’aquest món, aborígens de les nostres selves abolides, ens sentim com aquestes bèsties arcanes, en un entorn que cada cop ens entén menys, enfilant-nos als nostres lempungs (uns arbres frondosos, amb fulles comestibles i branques que ens aguanten els llits), atipant-nos de litxis, figues i mangostans de fantasia. L’orangutan de Joan-Lluís Lluís és el baró rampant de la nostra època de desforestació, autopistes i ximpleria. Un filòsof sensible i pelut que posa en evidència fins a quin punt hem perdut la xaveta.
Els drets dels animals, l’animalisme i l’antiespecisme, són temes que estan més o menys en l’aire del temps
En la carta que, una mica melodramàticament, envia a la mona protagonista al final del llibre, Joan-Lluís Lluís explica que la primera idea va ser portar l’Odissea al món dels orangutans, però que va canviar d’idea quan va llegir al diari el cas d’un bordell de Borneo que oferia sexe amb femelles d’orangutan. A partir d’aquí va escriure la segona part del llibre que descriu un bordell multiespècie amb una indígena que s’encarrega de rapar Ella-Calla (que és el nom de la mona) i que l’ajuda a fugir. En la història de la literatura hi ha un munt de gossos, gats, vaques i cavalls xerraires.
Que naturalment pensen i parlen com els humans, uns humans més entenimentats, tendres i crítics que nosaltres. L’orangutan d’ Una cançó de pluja no és una mona kafkiana, a punt de fer una conferència a l’acadèmia. S’assembla més als indígenes de les tribus dayak, amb qui comparteix l’espai mental i l’hàbitat: percepcions, sentiments i mites primitius refistoladament poètics.
A què treu cap tot això? Molt senzill: és un llibre. Escrit per alertar, per sensibilitzar, potser, potser, per entretenir. Per tenir una obra que es va fent, sobre les mateixes mancances i neguits d’altres obres de l’autor. Una mica excèntrica, una mica allargada –tot i que no és un llibre llarg–, amb una dramatúrgia difícil. Per a l’autor és un repte. Per al lector un llibre d’actualitat, que fa rumiar.
Joan-Lluís Lluís Una cançó de pluja Club Editor 157 pàgines 19 euros