L’obertura del nou any judicial, celebrada ahir a la seu del Tribunal Suprem, passarà als annals de la judicatura espanyola per un seguit de factors excepcionals, que la van fer particularment tensa. El primer factor, que el fiscal general de l’ Estat, Álvaro García Ortiz, va participar en l’acte, on va llegir, com estableix la llei orgànica del Poder Judicial, la memòria anual del seu departament, malgrat estar imputat per un presumpte delicte de revelació de secrets que es jutjarà, precisament, al Suprem. El segon va ser que el cap de l’oposició, el popular Alberto Núñez Feijóo, va decidir no assistir a l’acte en protesta per la presència de García Ortiz, tot i que el Rei presidia la reunió; la decisió va comportar un menyspreu al Rei,
que va presidir la reunió, també al conjunt de la judicatura. El tercer, que el president del Govern central, Pedro Sánchez, manifestés dilluns passat que “hi ha jutges que fan política”. El quart, que l’acte va anar precedit per una proposta de
boicot per part de l’ala més conservadora de la judicatura que finalment no va prosperar. El cinquè, conseqüència de tot el que s’ha dit, és que l’estament judicial, que lògicament defensa la independència de la seva tasca, ha vist com el xoc polític constant entre el PSOE i el PP, que ja ha causat estralls al Parlament, arribava també a la seva seu.
Certament, és inusual que el fiscal general de l’ Estat, màxim responsable de vetllar pel compliment de la llei a Espanya, es trobi immers com imputat en una causa judicial. En un escenari polític menys caïnita que el nostre, el més satisfactori hauria estat que, a partir del moment en què el Suprem va confirmar el seu processament, el juliol passat, García Ortiz s’apartés del càrrec fins a veure restablert el seu honor. Dit això, no cal oblidar l’origen del seu processament: la presumpta filtració de correus electrònics relatius al procés que se segueix, per fins a quatre delictes, contra el company sentimental d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid i crítica implacable del Govern socialista. Potser va ser recordant això que García Ortiz va incloure ahir en el seu discurs aquestes paraules referides a la trajectòria del seu ministeri fiscal: “Una institució no sucumbeix als embats o els atacs dels delinqüents”.
La causa contra García Ortiz, la plantada de Feijóo i les paraules de Sánchez agiten la cerimònia
Pel que fa a la plantada de Feijóo, creiem que va ser una decisió errònia. Pel menyspreu que comporta a la figura del c ap de l’ Estat i els jutges i, també, perquè implica un estil d’oposició molt acerba, escassament constructiva, basada en el descrèdit constant d’un rival que, fins ara, continua comptant amb el suport d’una majoria parlamentària. El fet que Feijóo preferís anar a Arganda a acompanyar Díaz Ayuso en el començament de curs del PP madrileny insisteix en el error. Si de debò es vol reforçar les institucions, no és amb plantades com s’ha de fer.
El president Pedro Sánchez tampoc no va estar afortunat al llançar el seu missatge sobre la politització d’alguns jutges en una entrevista televisiva concedida a començaments de setmana. La manera com s’instrueixen causes com les que afecten la seva dona, el seu germà o el mateix fiscal general de l’ Estat pot suscitar-li suspicàcies. Però per més convençut que el president estigués del que va dir, podia defensar els investigats sense arremetre contra la judicatura i també podria haver-ho expressat en una altra ocasió, no necessàriament en vigílies de l’obertura de l’any judicial. Amb el suport manifest a García Ortiz que va exhibir dijous a la Moncloa ja n’hi havia prou.
La presidenta del Suprem defensa la independència judicial, però la distingeix del lliure albir
Cal afegir que Isabel Perelló, presidenta del Suprem, va ser ahir oportuna defensant “amb fermesa” en el seu discurs la independència del poder judicial, en el que cal interpretar com una al·lusió a les paraules de Sánchez. I no ho va ser menys precisant, potser pensant en determinats jutges, que “independència no equival a lliure albir”. Aquesta és la línia. I en aquesta línia no hi han de cabre posicionaments, i no diguem boicots, de magistrats massa sensibles a les seves ideologies particulars.
La política espanyola ha d’abandonar el camí de la confrontació constant, i sobretot de la que es planteja com una mera caça de rivals, amb l’afany d’ocupar els seus llocs, i tornar
com abans millor al debat de les idees i dels projectes de futur per al país. Això últim és el que interessa als ciutadans, molt per sobre de l’opinió que l’oposició té del Govern central, o l’Executiu , de l’oposició. Tal cosa ja és ben sabuda, a més d’irrellevant, a hores d’ara, tot i que extremadament lesiva per al prestigi dels òrgans institucionals que exerceixen la representació popular.