La primera vegada que vaig celebrar un equip que no era meu, amb tota la litúrgia, va ser en el derbi de Soweto, un Orlando Pirates contra els Kaizer Chiefs. Feia mesos que el meu amic Mophethe m’insistia a acompanyar-lo a l’estadi a veure guanyar els Pirates i cada vegada que em veia encreuava els canells davant del pit amb els punys tancats, imitant el símbol de l’escut del seu equip. En Mophethe posava tanta solemnitat a aquell gest que, tot i que més que un fan lliurat semblava un senyaler d’aeroport, em va entendrir la seva insistència i vaig accedir a acompanyar-lo a veure el partit.
No recordo gaire el partit i no descarto que acabés 0-0, però no oblidaré mai la mutació del meu col·lega. Així que va xiular l’àrbitre, en Mophethe es va transformar en un hooligan desbocat que celebrava els córners i fins i tot alguna relliscada. Evidentment, se’m va encomanar. Vaig aconseguir unes banderetes, em vaig pintar dues línies negres a la cara com si fos un Rambo de l’Hacendado i al minut quinze vaig encreuar els canells amb els punys tancats i vaig continuar fins al minut 92. Des d’aleshores, si em pregunten, soc dels Orlando Pirates fins a morir.
La segona vegada que vaig celebrar un equip que no era meu, amb tota la litúrgia, va ser a l’Argentina de Messi al Mundial. Vaig veure tots els partits d’aquella selecció i vaig anar afinant l’accent de Buenos Aires a mesura que els de Scaloni passaven de ser uns sapastres a guerrers espartans. Aquelles setmanes no vaig beure mate de miracle, probablement perquè no vaig saber on comprar la cassoleta aquesta amb la canya de metall. El dia de la final contra França vaig convertir el meu sofà en la Bombonera, vaig patir com si la victòria de Messi computés com deu Champions del Barça i fins i tot vaig deixar anar algun “vamos, carajo, la concha de mi madre” des del balcó.
La segona vegada que vaig celebrar un equip que no era meu, amb tota la litúrgia, va ser a l’Argentina de Leo
Absolutament lamentable.
Per això aquesta setmana, quan després del partit contra Veneçuela, Messi va dir el normal, que als 38 anys el més lògic és que no arribi al pròxim Mundial, a mi em va agafar una punxada al cor. Sé que és una catxa i que Messi jugarà la Copa del Món del pròxim estiu encara que sigui fent la croqueta, però a mi, que les aturades de seleccions se’m fan interminables i la meva única preocupació és que els jugadors culers tornin amb els genolls sencers, em sembla imprescindible que Messi disputi el seu últim Mundial, li gravin un documental titulat Last Dance i s’acomiadi com Déu mana quan l’Argentina perdi contra Jamaica a quarts de final.
A mi m’agradaria que Messi se n’anés a casa amb un segon Mundial al sarró, esclar, però l’experiència dels Orlando Pirates m’ha ensenyat el perill d’abraçar equips aliens: des que em vaig fer dels Orlando del meu amic Mophethe, els he portat mala sort per sempre. Ja han passat dotze anys i no han tornat a guanyar una lliga a Sud-àfrica.
