Les banderes no acostumen a tenir massa defensors a les files progressistes, segurament perquè amb elles s’han comès més abusos que actes de llibertat, han protagonitzat més tragèdies que poemes. Mario Benedetti les va anomenar pàtries de niló i Norman Mailer va declarar que l’incomodaven perquè eren refugi de miserables, per posar dos exemples del seu rebuig. En qualsevol cas, a mi m’agrada la definició que va fer un president dels Estats Units com Woodrow Wilson (1913-1921), quan va proclamar que la bandera és l’emoció, no del sentiment, sinó de la història. Em sembla intel·ligent restar-li irracionalitat a les banderes per posar-les en relleu com a bé cultural que ens explica d’on venim i qui som.
Al parc de la Ciutadella, aquest Central Park de butxaca de què gaudeix Barcelona, ahir es va hissar al costat del Parlament una gran bandera de 54 metres quadrats, en un pal de 25 metres d’altura. La iniciativa va ser de Josep Rull, president de la institució i dirigent de Junts. Quan els ho va dir al president de la Generalitat, Salvador Illa, i a l’alcalde, Jaume Collboni, tots dos del PSC, es van posar ràpidament d’acord. La bandera quadribarrada, mil·lenària, havia estat deixada de banda per l’independentisme en benefici de l’estelada. L’acte va constituir, d’alguna manera, una rehabilitació de la senyera, que representa a tots els catalans i que havia estat relegada per massa transversal, en temps de trinxeres.
Una gran bandera oneja al costat del Parlament, com a rehabilitació de la senyera
L’ensenya de la Ciutadella onejarà tot l’any. Hi ha qui dirà que s’ha copiat la bandera gegant de la plaça de Colón de Madrid, que José María Aznar va reproduir després d’una visita al Zócalo de Mèxic DF, el 2001. Però no és el mateix. No només perquè la bandera espanyola de Colón fa 300 metres quadrats. Allò va ser un acte de conquesta d’un espai d’espanyolitat, gairebé com un Iwo Jima domèstic. De fet, li va faltar temps a la dreta més conservadora per apropiar-se de l’enclavament.
Lee tambiénTrump com Apollinaire
La bandera catalana hissada ahir, a les portes de l’Onze de Setembre, és una mesura institucional que no va contra ningú i que afavoreix la concòrdia. Es tracta només d’un tros de niló, però amb l’avantatge que és un teixit amb què no poden ni les arnes, ni els irresponsables.