Hi ha coses que passen avui com si encara fos ahir.
Hores abans que es commemorés el 24è aniversari de l’11-S al baix Manhattan, un pistoler va matar l’activista i provocador Charlie Kirk, referent del trumpisme, en un campus de Utah. Les autoritats van qualificar d’“assassinat polític” aquest acte de dimecres, evidència que es tracta de l’acció d’un extremista.
Joves que llegeixen noms de víctimes senten admiració per éssers estimats a qui no van conèixer
A la 9/11 Memorial Plaza, el que fa gairebé un quart de segle es va conèixer com la zona zero, centenars de persones es van aplegar ahir per retre homenatge a les víctimes de l’atemptat fonamentalista que va canviar el món en general i les vides de molts en particular.
En els grupets, entre els recordatoris als difunts, no hi van faltar les referències a l’horror per l’execució de Kirk.
“Encara que tinguin una ideologia diferent, el fanatisme de llavors i aquest d’ara és el mateix”, va dir un home ja granat que vestia una samarreta amb la fotografia d’un familiar i el lema “jove per sempre”.
El de la foto continua igual que aquell dia. És un dels prop de tres mil difunts dels atemptats de l’11-S, la gran majoria registrats en aquest enclavament de les Torres Bessones.
L’ombra de Kirk es projecta amb més força perquè, a la fila d’autoritats per a l’ homenatge, entre els quals els aspirants a l’alcaldia al novembre, hi havia Kash Patel, director de l’FBI, mentre els seus agents continuaven la recerca del pistoler.
Aquest és el ritual de cada any. La lectura de tots i cada un dels noms dels caiguts, els sis minuts de silenci (els impactes a les torres, al Pentàgon, la caiguda de l’avió a Pensilvània i l’ensorrament del parell de gratacels), les abraçades i salutacions, les llàgrimes que no s’ eixuguen mai o la gent exhibint fotografies, en samarretes o cartells, de persones inalterables portades per altres que han vist com els canviava l’aspecte per l’impacte del temps.
Les imatges dels records, com aquelles fotos, no saben de l’edat. Tampoc no vol saber res d’això la supervivent Desirée Bouchat. Fa el gest de silenci quan li demanen els anys que té. Un total de 176 companys de l’empresa AON hi van morir.
Aquell dia va anar a la seva oficina, a la planta 101, a la torre sud, a l’hora habitual, les 8.30 h. Va sentir una “explosió molt lleugera” a les 8.46 h procedent de la torre nord. Van pensar que era una bomba i, per precaució, van ordenar evacuar. Després un company va parlar amb la seva dona, que el va informar que havia xocat un avió. Quan va emprendre el descens, Bouchat va veure que l’altra cara de l’edifici era deserta. Havien sentit la calor del cop a la torre nord.
Va ser una peripècia baixar (als ascensors calia fer transbord) i hi havia cua de 700 persones. A les 9.03 h era al carrer. “Sé molt bé l’hora. Va ser quan va impactar l’avió a la torre sud”, una mica per sota de la que era la seva oficina.
Va necessitar sis mesos per tornar a anar a la zona cero. Va tornar a la feina (encara continua a l’empresa) el dilluns següent, en unes oficines al mig de Manhattan. L’atemptat va ser un dimarts. “Ens vam reunir en una sala de conferència i vam explicar les nostres experiència com a supervivents”, va rememorar sobre aquella primera jornada. “Volíem saber els nostres sentiments i vam parlar”, va explicar. Ho van repetir durant un temps per alleujar-se, tot i que a ella el que més la va ajudar, i encara l’ajuda, és la seva fe religiosa, que no va fer sinó reforçar-se.
Actualment ve sovint per aquest lloc de la cerimònia. S’ha convertit en col·laboradora del museu perquè no s’oblidi la història. Aquella història que perdura entre nombrosos nens i adolescents que llegeixen noms i reconeixen admiració per avis o oncles que no van poder arribar a conèixer.
A l’ombra de Charlie Kirk,
alguns lectors madurs, com ara la dona vestida de bandera
dels Estats Units, van demanar que Déu beneeixi el president Donald Trump.
