Una amiga madrilenya va fer un curs fa uns anys per ensinistrar gossos. Entre les tècniques més eficaces que va aprendre, “la del maltractador”. De vegades premies l’animal quan fa el que li demanes, de vegades no. El mantens en un estat permanent d’obedient desconcert.
“Com el maltractador amb la parella”, em va explicar la meva amiga, “et porta la major part del temps als inferns, però de vegades et porta al cel”. En espera, sempre, d’aquell infreqüent però meravellós moment de felicitat, continues al seu costat. La seva imprevisibilitat et té, com al gos, sota total control.
Així, just així, és com Donald Trump té a ratlla els seus gossets faldillers europeus. Fa petar els dits i corren cap a ell, remenant la cua. Ja hem vist diverses vegades l’escena de Trump assegut al tron del despatx oval envoltat de líders europeus, atents i ferms, panteixant com una llorigada de gossos davant la possibilitat que els tiri un os, alerta a si els dona un càstig.
Tant si el tema és l’ajuda militar a Ucraïna (l’ os) o l’aranzel comercial (el càstig), la constant és la submissió. Sobren els exemples. La presidenta de la Unió Europea, Ursula von der Leyen, desesperada per un cara a cara amb Trump, va anar volant a un dels seus camps de golf a Escòcia per retre-li homenatge. Mark Rutte, el secretari general holandès de l’OTAN, ha caigut en el costum de dir-li a Trump daddy (papito ), com una actriu porno mexicana.
Però el premi se l’emporta el primer ministre britànic, Keir Starmer. Tot just assumir Trump el poder, va pujar a un avió i el
va convidar a fer una visita d’ Estat. Se celebrarà aquesta setmana amb una cerimònia davant la tomba de la reina Elisabet II, reunions amb els monarques actuals i un banquet al palau inclosos. Se suposa que ses majestats tindran el detall amb els altres convidats de col·locar davant de cada cadira, com als avions, una bossa en cas de vòmits. Ningú no s’enganyarà, tret del nen Donald, amb els somriures forçats de Carles i Camil·la. Ells senten el mateix menyspreu pel president dels Estats Units que els seus súbdits, la majoria dels quals veuen la visita com una vergonya nacional.
Trump fa petar els dits i Von der Leyen, Rutte i Starmer corren cap a ell
La qüestió no és tant per què els europeus estan tan disposats a humiliar-se d’aquesta manera. Ja saben –millor que ningú– els Starmer, Rutte i Von der Leyen que el rei de la Casa Blanca és un perfecte cretí amb una ment, en la feliç frase d’un comentarista nord-americà, que és com un sac de fures amb diarrea. La qüestió, l’única qüestió, és si val la pena el vergonyós espectacle que estan muntant; si ser còmplice de la noció trumpiana de la política com a xou televisiu amaga un pragmatisme astut; si el denigrant ritual rendeix resultats.
De moment caldria dir que no. D’una banda, un acord aranzelari molt desfavorable a la UE; de l’altra, promeses d’ajuda a Ucraïna, i de sancions econòmiques a Rússia, incomplertes. Com deia l’altre dia un columnista del Financial Times, Europa està posant la seva ànima en risc. Trobar-se en una situació en què cal estar permanentment fingint o, més aviat, mentint, és verí per a la democràcia. En permetre que la farsa triomfi sobre la realitat s’accelera la trumpificació de la política europea. Bonic exemple –i al·licient– per a Santiago Abascal a Espanya, per a Nigel Farage al Regne Unit, i per als altres fatxendes de l’extrema dreta del Vell Continent.
Pedro Sánchez i Vladímir Putin han plantat cara a Trump i de moment n’han sortit il·lesos
Tenim més exemples, més lluny, que surt poc rendible fer-li la gara-gara a Trump. Narendra Modi, el primer ministre de l’ Índia, es va pensar que havia conquerit el seu cor inconstant. El 2019 Modi el va visitar a Texas, el va anomenar “un amic de debò” i va passejar amb ell de la mà. L’últim va ser que Trump va imposar aranzels del 50 per cent a l’ Índia i s’han fet millors amics amb el líder del Pakistan, l’arxienemic de Modi, que ara busca consol als braços de Putin.
El Japó i Corea del Sud, suposadament els principals aliats estratègics dels Estats Units a Àsia, tampoc no tenen motius per celebrar l’èxit dels pelegrinatges que han fet aquest any els seus líders a Washington. Tots dos van sucumbir a l’extorsió que Don Trumpeone practica amb els europeus i van signar acords comercials manifestament desfavorables per a les economies dels seus països. La seva lògica havia estat: “Ens va fer una oferta que no podíem rebutjar i, bé, podria haver estat pitjor”. Avui el Japó s’enfronta a una altra pujada d’aranzels i Corea del Sud ha hagut de suportar la deportació de 300 dels seus treballadors als Estats Units per ningú no sap quin motiu. Als dos països s’ha despertat, com a conseqüència, una tempesta política. Gràcies, Donald.
Lee tambiénUna broma còsmica
Un altre argument en contra de la pràctica d’humiliar-se davant Trump és que als que no ho han fet no els ha anat tan malament. Putin, per exemple. Sí, el president de Rússia li somriu, li envia regals, però no li fa el més mínim cas. Bàsicament, se’n riu. Represàlies, zero. També tenim Pedro Sánchez, descrit aquesta setmana a The Economist, com “el líder de la resistència europea anti Trump”. En una cimera de l’OTAN al juny, Trump va exigir als aliats una despesa en defensa del 5% del PIB. Sánchez va rebutjar la proposta, considerant-la “desproporcionada i innecessària”. També ha criticat els aranzels que Trump ha imposat a la Unió Europea, qualificant-los d’“injustificats i injustos”. Però, de moment, els càstigs amb què Trump ha amenaçat Espanya no s’han materialitzat.
Esclar, Trump és tan absolutament imprevisible, tan a la mercè dels seus capricis i inseguretats, que qui sap si demà o demà passat Espanya patirà dures conseqüències. Qui sap si fer reverències al líder del país més ric, amb la força militarment més gran del món, no acabarà sent la política més assenyada? La resta de la UE ha estat més humil que Sánchez, més conscient de la seva relativa debilitat davant el gegant de l’altra banda de l’oceà. Em recorda un diàleg de la pel·lícula My Fair Lady. Un gentleman ric, escandalitzat per la falta de vergonya d’un escombriaire, li pregunta: “Però, home, vostè no té principis?”, i l’escombriaire li contesta: “No em puc permetre el luxe de tenir-ne, mestre”.