Mario Casas, perdut i trobat a Utrecht

Al segle passat, les matrícules dels vehicles lluïen l’identificador de la província. Això va provocar situacions sorprenents, com el cas dels veïns de Gijón que anaven a Girona per matricular el cotxe i així lluir les inicials GI a la placa, en lloc de la lletra O d’Oviedo, la capital d’Astúries, ciutat amb la qual tenen una gran rivalitat. També en aquella època, quan els cotxes passaven la frontera francesa –amb el passaport, la carta verda i uns quants francs a la cartera–, tocaven el clàxon quan es trobaven per la carretera i n’identificaven la matrícula. Nord enllà, els senyals eren més efusius, fins al punt que un vehicle de Sevilla es podia saludar ostentosament amb un de Lleida si es veien a París.

Aquest paisanatge m’ha vingut al cap quan he vist la pel·lícula Molt lluny, una de les que tenia pendents per a les vacances. La cinta de Gerard Oms és una història de descoberta d’un mateix, en aquest cas d’un jove que viatja a Utrecht a veure un partit de l’Espanyol i que decideix començar allà una nova vida. Oms, bregat en moltes pel·lícules i que aquí debuta com a director, hi recrea una expe­riència personal als Països Baixos de fa uns quants anys, amb una duresa i una tendresa corprenedores.

Per a aquest propòsit compta amb la complicitat d’un Mario Casas en estat de gràcia, en un paper intimista preciós. Resulta que l’actor gallec va viure uns anys a Catalunya, de manera que, si mai es vol dedicar a fer monòlegs, bé podria començar les actuacions homenatjant Pepe Rubianes amb la seva broma sobre el fet de ser “galaicocatalán”. A Molt lluny, el seu personatge fins i tot diu algunes frases en català.

La pel·lícula està parlada en castellà i en molts altres idiomes: català, àrab, neerlandès... El personatge que interpreta Casas és de família castellanoparlant, però quan sent algú parlant en català, identifica aquella llengua com casa. A l’escena que passa a l’Institut Cervantes d’Utrecht, se li il·lumina la cara quan sent Nausicaa Bonnín recitant Ben poca cosa tens. Casas puja les escales perseguint aquells versos en una imatge commovedora: “Ben poca cosa tens: / La taula i uns quants llibres, / l’enyor d’ella, que és lluny / i tampoc no l’oblides, / i aquest silenci, dens / de paraules no dites”.

El poema és de Miquel Martí i Pol i evidentment entronca amb el que li passa al protagonista. Enmig de la solitud i l’aïllament de l’emigrant, la llengua és un salvavides. Per cert, no us perdeu la versió que n’han fet Salvador Sobral i Sílvia Pérez Cruz. “Hi ha gent / per fer-te companyia. / No et refusis a cap / dels horitzons que et criden”.