Com a mare, ja comptava que si m’haguessin de posar una nota, no trauria un 10, però almenys un 7, no? Però quan et passa una cosa així és com si la nota baixés al 2”. Quan l’escriptora i traductora Núria Busquet (Cardedeu, 1974) diu “una cosa així”, parla de l’anorèxia de la seva filla, que narra a Fam (Periscopi), un assaig literari des de la catarsi de la mare que lluita per salvar la seva filla.
“L’objectiu inicial, de fet, era un retrat generacional. Tinc 50 anys i una sensació molt agredolça, però no és nostàlgia per la meva joventut als anys noranta, sinó d’una manera de veure el món en què hi havia possibilitat de canviar-lo. Què ha passat? Hem fracassat”, reflexiona l’autora. D’aquella època li ve la passió per Kurt Cobain i per Courtney Love, la supervivent, i també per això ha intentat escriure un llibre “que sigui com una cançó grunge”: “Anàvem a la discoteca a petar-ho tot perquè estàvem enrabiats, semblava que el món estava més o menys organitzat i ens hi rebel·làvem, i ara ja es veu que tot pot anar cap enrere”.
Lee tambiénL'art infinit se somia a Granollers
Al llibre, cita els grups grunge, però també escriptors com Anna Akhmàtova, Paul Auster, Anne Carson o Gabriel Ferrater, o cineastes com Terry Gilliam o James Cameron, entre molts altres fantasmes que evoca i l’acompanyen en una escriptura dura que “és una vomitada emocional, sí, però amb una forma molt treballada, bonica i terrible, com m’agrada la literatura. Escric com una escopinada, ho deixo reposar i ho treballo molt, també perquè hi surti l’art i la literatura, que no sé si cura, però consola. L’art és la companyia dels solitaris”.
El llibre, assegura, l’ha ajudat “a entendre la dimensió social, sortint del meu propi cas, per comprendre que alguna cosa estem fent malament tots plegats, no pot ser que sigui jo l’única que ho ha fet malament”. Per això espera “que la gent entengui el patiment solitari d’una mare que se sent culpable”, però sense renunciar a l’esperança: “Els fills es poden curar, i el món, millorar, tot i que al final la merda acaba fent-se evident”. Això també vol dir denunciar els problemes del sistema sanitari a què es va haver d’enfrontar: “Creus que quan un fill teu estigui malalt, el sistema te’l curarà i l’acollirà, però amb la salut mental no és així, aquests trastorns no són greus fins que són greus, és a dir, que pel sistema no hi ha pressa, però es tracten quan ja és greu i llavors ja és molt greu, perquè està molt instal·lat. Al final, l’única opció que et queda és pagar, i és humiliant haver de demanar un crèdit per curar una filla”.
La ‘Justícia poètica’ d’Ivette Nadal
L’altra cara
La cantant i poeta Ivette Nadal va publicar abans de l’estiu Justícia poètica (Pòrtic), en què narra en primera persona l’emergència i evolució de l’anorèxia des de ben jove, un trajecte intercalat amb poemes (i cançons). Al llibre, Nadal ha volgut exterioritzar tant la tristesa i la malaltia com l’esperança i la superació. Arrenca amb l’entrada en un món poètic en què encara immadura va “confondre la fam i estimar”, però “la malaltia té a veure amb un trauma emocional que és un arbre amb moltes branques, i no hi ha un únic culpable”, explica.
Núria Busquet
El llibre narra la dificultat perquè els atenguessin i una manca generalitzada d’empatia i comprensió: “Em van fer sentir que estava sonada. Tinc la meva filla que s’està morint, com és possible que en el moment en què jo estic més desesperada ningú em doni la mà? Al contrari, se’m treien de sobre i va ser molt traumàtic”. “No dubto que Sant Joan de Déu sigui molt bo en cures del càncer i altres malalties, però en salut mental falten recursos i respecte al pacient. Allà només se la volien treure de sobre i me la tornaven a casa i tornava a tenir el mateix problema, veient com anava deixant de menjar fins que tornava a ingressar, i semblava que fos culpa meva que hagués deixat de menjar. I, socialment, la culpa de tot el que els passa als fills sempre és de les mares, és una cosa sorprenent”. “És un llibre sobre la desesperança i sobre caure al fons, jo tenia la sensació que era al pou amb la meva filla i no en podíem sortir”, insisteix.
Per l’autora, “estem en un món infantil emocionalment en què tot es veu blanc o negre, com si no hi hagués terme mitjà; això és de nens petits i causa malestar. Tots estem a la grisor, en realitat, no hi ha blancs o negres, i el trastorn mental també és això”.
