Anglaterra, colònia ianqui

Javier Milei està contra les cordes, com ho va estar, en diferents circumstàncies, la dictadura militar argentina l’abril del 1982. En aquell moment els generals Galtieri i companyia van apel·lar a la bandera. Van recuperar o, segons el punt de vista, van envair les Malvines. No els va sortir bé.

Avui els vents corren a favor per repetir la jugada, en el cas que el president argentí s’hi veiés temptat. Aniria més lluny. Les estrelles no han estat mai tan ben alineades perquè l’Argentina prengui les illes i se les quedi. “Els pirates anglesos” no hi enviarien la flota aquesta vegada. Es quedarien a casa plorant.

Dit això, potser l’antiga nació imperial no està tan malament com deia Charlie Kirk, aquell nord-americà que va tenir la desgràcia d’acabar sent més famós mort que viu. Un parell de mesos abans de ser assassinat, Kirk havia descrit el Regne Unit com “un infern totalitari tercermundista”. Kirk, l’especialitat del qual no era la ironia, no hauria entès que allò de “totalitari” es podria aplicar avui amb més fonament al seu propi país­. El totalitarisme significa el regne no de la llei sinó del poder, i per aquest camí van els Estats Units.

I el Regne Unit com a infern? Si hi hagués de viure la resta dels meus dies, entraria en una depressió profunda. (Si se’m condemnés a mudar-me als Estats Units, directament em suïcidaria.) Però dir que la nació de Shakes­peare, Newton, Chur- chill i Mick Jagger és un lloc infernal és passar-se una miqueta.

Ara, això de “tercermundista” és més difícil de refutar. Especialment després dels tributs que la família reial anglesa ha retut a Donald Trump al castell de Windsor aquesta setmana. Ha estat com si a finals del segle XIX una colònia de l’imperi britànic com Fiji (o Gibraltar) hagués rebut una visita de la reina Victòria. Tan agraïts haurien estat els súbdits, tan feliços que se’ls hagi permès l’honor de muntar un espectacle folklòric –un ball, o una desfilada, o una cançó– davant els ulls condescendents de sa majestat imperial.

Però, com en aquells temps, el país que mana demana a canvi el que Shakespeare en diria la seva “lliura de carn”. Una ironia que potser Kirk, o fins i tot Trump, sí que podrien apreciar és que els Estats Units, anteriorment una colònia britànica, han colonitzat el colonitzador. A Europa­, almenys, no hi ha nació més submisa a l’emperador Donald. I no només pels gestos d’homenatge que rep de ses majestats Carles i Camil·la, o del primer ministre, Keir Starmer, sinó també en l’àmbit material.

La tecnologia dels Estats Units penetra a tots els racons de les institucionsdel Regne Unit

Què feia l’imperi britànic a Fiji, o a Jamaica, o a l’Índia, o fins i tot, encara que no fos estrictament una colònia, a l’Argentina? Saquejava tota la riquesa possible de les seves terres i espremia la gent. Avui el valor econòmic que el Regne Unit aporta als Estats Units és enorme, cada vegada més gran i, aparentment, no negociable. Les regles del pillatge s’im­posen unilateralment a Washington, o a Califòrnia.

Els Estats Units de Trump no s’estan limitant als aranzels per imposar la seva voluntat en els afers interns d’altres països. En el cas britànic, la tecnologia dels Estats Units penetra a tots els racons de les institucions d’ Estat, a l’estil del Gran Germà. Peter Thiel és una de les eminències grises darrere de Trump, un feixista pur i dur (no, aquí no hi ha debat) que obertament desdenya la democràcia. El sistema informàtic de l’empresa del megamilionari Thiel ha penetrat en els departaments nacionals de salut i defensa del Regne Unit. Oracle, l’empresa de l’avui home més ric del món i també amic de Trump, Larry Ellison, opera els sis­temes interns de quatre departaments governamentals britànics més.

L’autoritat del Govern britànic es dilueix davant els desitjos de Washington

D’altra banda, els models d’intel·ligència artificial de xarxes socials com X, Instagram o Facebook serveixen per sabotejar, a l’estil rus, les institucions polítiques britàniques. Com en tants altres països, Microsoft i Google conquereixen ments i cors, i butxaques. A diferència d’altres països, el Regne Unit ha cedit a la pressió ianqui i ha reduït gairebé a zero els impostos de les grans empreses digitals nord-americanes. Els seus guanys no es queden al Regne Unit, sinó que tornen als Estats Units, o als paradisos fiscals. L’auto­ritat del Govern britànic es dilueix davant els desitjos de Washington.

I a sobre, l’imperi tracta els seus vassalls amb menyspreu. Sí, és veritat que en el seu discurs al castell de Windsor Trump va ensabonar la vanitat dels seus amfitrions declarant que la relació del seu país amb el d’ells era no “especial”, sinó molt més. Però alhora es va prendre la llicència, per no dir impertinència, d’aconsellar el Govern britànic que imiti el seu exemple i enviï la tropa a controlar la immigració, de vantar-se de l’exemple que està donant al seu país de repressió a la llibertat de premsa, d’insultar obertament l’alcalde musulmà de Londres, Sadiq Khan, i va insistir que no fos convidat al banquet amb el rei i la reina. El rei i la reina, només faltaria, van obeir.

Lee también

L’ànima d’Europa està en joc?

John Carlin

De passada, Elon Musk, l’amo d’X i altres coses, va aparèixer en una imatge de vídeo gegant durant una manifestació de l’extrema dreta a Londres la setmana passada en què va demanar als seus correligionaris que enderroquessin el Govern britànic. “Lluitar o morir!”, va exclamar. Un país una mica menys disposat a humiliar-se davant el gegant americà hauria insistit en l’extradició i l’empresonament de Musk. El primer ministre Starmer es va limitar a dir que les seves declaracions eren “inacceptables”.

Starmer és del Partit Laborista, de centreesquerra. Almenys alguna cosa diu contra els Musk i els Kirk, encara que amb Trump tot siguin lloances. El més curiós és que la dreta conservadora es queda callada, i això que van ser ells els que van impulsar el beneït Brexit, insistint que pertànyer a la Unió Europea soscavava la sobirania britànica. Avui s’ha cedit infinitament més sobirania a Washington que a Brussel·les, però ni piu.

Tornant a l’oportunitat històrica que l’Argentina té de recuperar els seus territoris a l’ Atlàntic Sud, la relació Estats Units/ Regne Unit s’ha convertit en el que ha estat durant gairebé dos segles la relació Regne Unit/ Malvines. Potser avui, davant d’aquest paperot, els habitants de les Malvines rebrien els argentins amb un ball, una desfilada i una cançó.