L’equinocci de tardor va acabar ahir amb l’estiu. No ha estat un estiu qualsevol. N’hi ha prou amb repassar alguna de les seqüències per concloure que ha estat dur. Duríssim!
Comencem pel més pròxim. Espanya va tancar el mes d’agost amb set incendis forestals actius, després d’haver cremat milers i milers d’hectàrees. Inicialment, el debat va girar entorn de la responsabilitat de cada administració. Les acusacions creuades van poder generar la conclusió simplista que els focs es produeixen a causa del canvi climàtic i les administracions no operen amb diligència per extingir-los. Però no, no és així! El repte que se’ns planteja és complex i multifactorial i no admet solucions simplistes. El canvi climàtic no causa, encara que agreuja, els incendis, i tenir més o menys avions, helicòpters o bombers no resol el problema. I encara ho farà menys en el futur.
Afectats per la destrucció d'un edifici a la regió ucrainesa del Donetsk
La clau està en la prevenció i la planificació. L’abandonament dels pobles i, amb això, la desaparició d’activitats agrícoles i forestals són a l’arrel de l’enorme perill que comporta el menyspreu al món rural i a la dignitat de la seva gent. Apagats els incendis és quan s’hauria d’abordar amb serenitat la recerca de solucions. No fer-ho i tornar a esperar la fúria del foc per intercanviar acusacions renovades pot acabar calant foc a tot.
És un exemple clar de com, sense un espai de trobada, la política es converteix en un joc de suma zero. El clima a Espanya –em refereixo al polític–, on l’acord es percep com a debilitat i el diàleg transversal s’ha substituït pel càlcul tàctic i l’intercanvi permanent de desqualificacions, permet evocar aquella reflexió d’un filòsof israelià que Arzalluz va popularitzar: “Uns gronxen l’arbre, d’altres en recullen les nous”. Molt parlar de cordons sanitaris i no ens adonem de les veritables raons que provoquen el creixement de l’extrema dreta. De braços plegats, els seus sacs s’omplen de nous.
Solidaritzar-se amb Gaza i no amb Ucraïna desprèn l’aroma camforada antisemita que va avalar el franquisme
L’estiu també ha estat testimoni del debat enverinat entorn de la immigració. El repartiment de menors migrants ha donat visibilitat a Espanya. Però és la immigració, com a fenomen molt complex amb derivades econòmiques, socials i culturals, el que alimenta a tot Europa l’ascens de l’extrema dreta. L’esquerra no ha sabut articular un discurs que entengui el malestar derivat de la pressió que es produeix en sectors com la sanitat, l’educació o l’habitatge. I la dreta, emparedada entre el progressisme de manual i l’extrema dreta, es percep feble i incapaç d’abordar el necessari debat sobre la qüestió. Que bé que ens aniria un gran acord al respecte! Impulsar l’extrema dreta per debilitar la dreta clàssica sempre serà un error.
L’estiu del 2025 ha estat tan intens que falta espai per incloure’n totes les derivades. Només la crisi institucional francesa, cavalcant sobre el llom d’uns nivells desbocats de deute i dèficit públic, donaria de si per a una llarga reflexió. Per no parlar de la suïcida política aranzelària de Trump i de la particular negociació europea amb els Estats Units. La UE està en caiguda lliure, i si no s’activa ara mateix el paracaigudes dels informes Letta i Draghi, el cop pot ser definitiu. La UE era un gegant econòmic, però un nan polític. Amb un Occident completament desfigurat en la nova geopolítica i la fractura de l’eix atlàntic, la UE agreuja el seu nanisme polític i es troba a les portes de liquidar la seva fortalesa econòmica.
Lee tambiénL’opa i els campions europeus
Una UE que, juntament amb l’OTAN, Putin està posant a prova amb la seva estratègia de guerra híbrida. Una UE que políticament no està a l’altura davant l’atrocitat de Gaza. No entro en la batalla de les paraules, els fets la fan innecessària. Els que se sentin proisraelians, pel propi bé de la causa d’Israel, a més de reprovar els crims de Hamàs també haurien de condemnar els que perpetra Netanyahu. I els uns i els altres, a l’hora de condemnar crims, també ho haurien de fer amb els que comet Putin. És cert que Netanyahu no respecta el dret a la vida dels gazians, però Putin no respecta la dels ucraïnesos ni la dels russos. Solidaritzar-se amb Gaza i no amb Ucraïna desprèn l’aroma camforada antisemita que va avalar el franquisme i continua avalant una part de l’esquerra.