En una frenètica Setmana de la Moda per a Milà marcada per pluges torrencials, una multitudinària manifestació per Gaza i el trànsit que acompanya els aplegats per la passarel·la italiana, sembla que els carrers xiuxiuegen el nom de Giorgio Armani. El seu llegat es respira en l’ambient, ressona i s’observa a les estacions de metro, que anuncien el llançament de la col·lecció Arxiu pel 50è aniversari de la firma i aplega milers de looks originals documentats de les col·leccions femenines i masculines. Al bohemi Brera l’homenatge es fa encara més evident, especialment a la Pinacoteca, que acull fins a l’11 de gener l’exposició Milano, per amore i també a l’aparador de la primera botiga que va obrir a la ciutat, que avui es vesteix amb alguns dels vestits més icònics i històrics. Tot i això, el gran comiat a aquesta figura emblemàtica de la indústria de la moda va tenir lloc ahir, com no podia ser de cap altra manera, a la passarel·la.
La cita arribava a mitja tarda, després de la sempre apoteòsica i multitudinària desfilada de Prada, i, com és habitual, es va dividir amb dues sessions al teatre Armani per poder assumir l’extensa llista d’assistents, aquesta vegada engrossida per les circumstàncies. Ja a dins de l’espai, premsa i amics de la firma, com ara Natalia Diamante Bryant o Eyka Farhana, alçaven els telèfons per provar de capturar l’aura històrica del moment abans, fins i tot, que aparegués la primera model.
La línia pòstuma d’Emporio Armani firmada pel modista mostra una dona lleugera i misteriosa
La línia pòstuma d’ Emporio Armani firmada pel modista no es va fer esperar i amb els compassos de Canto al sol , de Seba Campos, van aparèixer les seves últimes creacions. La dona Armani és lleugera i misteriosa alhora. El dissenyador ho transmetia sempre a través de peces lleugeres, fluides i lliures. Responsable de fites com desarmar els vestits i desdibuixar, a través d’ells, la línia que separa el gènere, el seu llegat es fa palpable també en aquesta col·lecció mitjançant peces de lli uniformades, presentades com el vestit contemporani i jaquetes de teixit ikat i cotons estampats artesanalment. Després d’una primera onada de creacions relaxades, banyades en una paleta sorrenca, que emulen una dona intrèpida i aventurera, el creatiu va transportar els assistents a la metròpolis amb un armari de tons blavosos compost per gavardines, parques, pijames, granotes i faldilles curtes. La següent parada va ser a l’enigmàtic, o ja no tant, Japó, a través d’armilles d’escot cala i peces que imiten el cos encotillat d’un quimono. Polifacètic però sempre elegant, l’atemporalitat ha estat la màxima de les seves recents col·leccions i també d’aquesta. Una simplicitat ben portada, un luxe silenciós. Les brillantors que tant agradaven a Armani van tenir el seu protagonisme en una sèrie d’estilismes que evidenciaven la mestria i l’artesania que denoten els seus dissenys més elevats. Es presentaven com a pinzellades en looks sobris i formals, en una camisa desconstruïda subjecta per uns elàstics d’estràs blau, en bandanes del mateix material o en un top que actuava com una segona pell fet completament de palleittes blancs.
L’última parada del recorregut es va reservar per a tres vestits curts de moviment excepcional i il·luminats per milers de lluentons de color intens, acompanyats per collarets de perles extragrans d’estil anys vint. No hi va haver un gran gest final.
L’aparició de Silvana Armani va arrencar una ovació entre els assistents, fosos en un llarg aplaudiment
Tampoc no va caldre. Les models van desfilar una vegada més al tradicional carrusel de tancament solemnes i aplaudint, però va ser l’aparició de Silvana Armani –una de les hereves de l’imperi i que s’encarregarà a partir d’ara de la línia femenina, mentre que Leo Dell’Orco s’encarregarà de la masculina– la que va arrencar una ovació improvisada entre els assistents. Tots drets, es van fondre en un llarg aplaudiment quan la van veure aparèixer entre bastidors amb els ulls vidriosos i dedicant tot allò a l’únic i inigualable rei de l’elegància.
