Elisabet Riera reivindica els éssers alats com a antídot contra el col·lapse de la humanitat
Novetat editorial
L’escriptora i editora recorre la història i els mites a l’assaig literari ‘Els alats’
L’escriptora i editora, a la terrassa de la llibreria Finestres
És la batalla de sempre, entre el mite i la raó o entre Plató i Aristòtil. Els humans caminem sense aixecar el cap –bé, mirant el mòbil...–, però encara somiem que volem, tot i que sovint ho fem sense ales. Per Elisabet Riera (Barcelona, 1973), “el mecanicisme ha guanyat la batalla, accentuat per l’hiperdesenvolupament tecnològic i la ideologia productivista capitalista” i ens ha dut “al punt de col·lapse on ens trobem”. Per això està convençuda que “cal retrocedir al moment en què perdem la visió orgànica, sagrada i màgica de la natura”, perquè “només amb un retorn a la concepció del món com a unió de matèria i esperit, cos i ànima, podem redreçar aquest camí”.
Aquesta és la tesi que l’ha impulsat a escriure Els alats (Males Herbes, Siruela en castellà), un assaig literari al voltant d’aquests éssers que des dels inicis de la humanitat han estat qualificats de “baula entre els humans i els déus, i per tant habiten aquest món intermedi, l’espai invisible que hi ha entre la terra i el cel, on es produeixen les inspiracions profètiques i poètiques, les visions, i que tot i ser invisible, està plenament poblat de criatures fantàstiques: ocells, deus i deesses amb ales, àngels, dracs voladors, sirenes i harpies, fades, esfinxs, papallones extàtiques i moltes ànimes”. Mereixedora de la beca Finestres d’assaig el 2023, és la primera obra publicada gràcies a aquest suport.
Feia anys que Riera gestava la idea del llibre, i de fet una part de l’interès li ve de petita, del record d’anar amb el seu pare al final de la Rambla, on hi havia una parada amb un ocell endevinaire, a qui ella més tard anomenarà Tirèsies, en honor del mític endeví cec de Tebes, i un dels protagonistes de l’obra, d’una banda perquè per l’autora representa el lligam entre els humans i el més enllà, i de l’altra perquè cada capítol està introduït per una part més o menys autobiogràfica en què el record d’aquest ocell mític l’acompanya i li parla. Però en l’origen de l’obra també hi ha la lectura de La deessa blanca de Robert Graves, en el qual entre moltes coses parla d’un alfabet celta dels arbres que feien servir els druides. “Si hi ha un alfabet d’arbres, no n’hi haurà també un dels éssers que n’habiten les copes? I amb aquest alfabet, faran poesia?”, es va preguntar.
El vol del simurg, de Basawan (circa 1590)
No té una resposta, sinó que estira el fil que va des dels orígens de la humanitat, capbussant-se en els mites clàssics occidentals i orientals, però també en les cultures prehistòriques, i navega endavant entre la història i el mite, entre les dades objectives –el cos d’un ocell és un sistema de navegació gairebé miraculós– i les interpretacions que tantes cultures n’han fet, aportant el seu relat i la seva reflexió imaginativa i emocional, sense oblidar curiositats com el descobriment de les “síl·labes sexis”, una constatació que lliga amb els Upanishad o amb el xamanisme.
Després de conèixer l’alfabet celta dels arbres, l’autora es va preguntar: “Si els ocells tenen alfabet, fan poesia?”
Entre els seus preferits, no hi ha potser els pinsans ensinistrats que cantaven cançons tradicionals alemanyes o angleses, sinó les sirenes: “Les tenim idealitzades, però d’origen eren molt cruels, i n’hi ha com les coneixem avui, mig dona i mig peix, però també mig dona i mig ocell i fins i tot mig dona i mig cavall, bou o lleó”. Entre els ocells, s’inclina pel fènix, “present a diverses cultures de maneres diverses, però sempre fantàstic i que porta llum”.
L’escriptora i editora, a la terrassa de la llibreria Finestres
És un assaig sui generis que busca “fer reviure l’ànima, la de cada un de nosaltres i la del món”, perquè sense un sentit sagrat de la natura i de l’existència estem abocats a l’extermini i l’extinció”. Què ens cal, per aconseguir-ho? “Hem d’aixecar els ulls de terra i alçar-los cap al cel, perquè recuperar la nostra dimensió espiritual és recuperar la llibertat infinita de la creació”, assegura, per concloure que “cal que als humans en tornin a sortir ales”.