La immigració ja és el principal factor polític. El canvi de paisatge humà a Catalunya (de 6 a 8 milions llargs) està relacionat amb gairebé tots els grans problemes del present. Començant pel dèficit l’habitatge; i continuant amb l’element cardinal de la identitat catalana: les enquestes indiquen que l’ús del català no ha disminuït, però ha augmentat moltíssim la població que no el pot o no el vol usar. Molts altres problemes socials de primer ordre també estan relacionats amb la immigració: el preu del treball (estancat des de fa anys), el desbordament dels serveis socials, la densitat urbana, la sobreutilització de parcs i jardins, la presència als carrers de moltes persones sense llar, la sensació d’inseguretat (diguin el que diguin les estadístiques), els baixos resultats escolars, etcètera.
Els migrants porten el fardell ple de terribles drames que mereixen reconeixement i fraternitat. Tanmateix, del fenomen migratori no se n’hauria de parlar de manera genèrica com s’acostuma a fer (“pagaran les pensions”, “fan les feines que ningú vol fer”), ja que, de la seva presència entre nosaltres, hi ha qui en treu grans beneficis i qui en surt molt perjudicat. L’arribada de dones migrants de l’Amèrica Central ha permès, per exemple, que moltes famílies puguin encarregar privadament la cura dels seus ancians. Però, a la vegada, l’arribada de migrants ha perjudicat objectivament els treballadors: bloqueig del preu del treball, escassedat d’habitatge, competència per les engrunes de l’Estat de benestar.
Amonestar els que volen votar Orriols no serveix de res; serviria escoltar-ne el malestar
En el cas de la llengua catalana, el perjudici és evident: a diferència de les llengües que, com el castellà o el francès, tenen molts milions de parlants i es parlen a diversos territoris del globus, una llengua de pocs milions de parlants no pot sobreviure si en els seus territoris històrics es troba amb un flux, constantment renovat, de centenars de milers de persones que no l’entenen. D’aquesta qüestió no se’n parla, potser perquè a molts espanyols (i a no pocs catalans) ja els ve de gust la guetització (i fins l’extinció) de la llengua catalana.
Sigui com sigui, aquesta i moltes altres inquietuds han quedat invisibilitzades durant anys, ja que subratllar els problemes derivats del fenomen migratori implicava ser titllat de racista o xenòfob. Era esperable que després del procés (on el corrent independentista va ser vençut pels alts poders de l’Estat) hi hagués la temptació de projectar el ressentiment envers un enemic feble i més fàcil: el migrant. Que no s’oblidi, però, que la impietat d’assenyalar els immigrants com els causants dels mals de Catalunya manté correspondència amb la hipòcrita fraternitat dels que han proclamat durant dècades les bondats de les migracions sense compartir-ne cap dels costos: resideixen en barris, van a escoles i paguen mútues a uns preus prohibitius per als nouvinguts. Més encara: gràcies a ells, les dones de fer feines i les cuidadores són més barates.
Només els catòlics, és just reconèixer-ho, estan fent un esforç decidit, personal, d’ajudar els migrants, sobretot a través de Càritas. El que ha abundat entre nosaltres és el postureig i la fàcil retòrica inclusiva. Un postureig que els sectors més ressentits de les classes populars ja no poden suportar i que relacionen amb tot el que més odien (el pensament dit woke ). En aquest sentit, l’entrevista, severa com un judici al Suprem, que Jordi Basté i Mònica Terribas van fer l’altre dia a Sílvia Orriols va ser una exhibició de superioritat moral. La periodista que el 27 de setembre del 2017 va proclamar des dels micròfons “Bona tarda, ciutadanes i ciutadans de la República de Catalunya”, va voler aureolar-se de rectitud ètica i d’impecabilitat professional mentre renyava Orriols. La senyoreta Rottenmeyer sermonejant la Heidi. Amb entrevistes com aquesta, d’efecte rebot, Orriols no necessitarà propaganda.
Lee tambiénEl somriure de l’abat
No serveix de res amonestar els que volen votar Orriols. Serviria molt escoltar el seu malestar i pal·liar-lo. Una societat civilitzada no pot demonitzar, com fa Orriols, els musulmans. Qui estigmatitza un col·lectiu sencer oposita al mal absolut. Ara bé, el destí dels que parlem en català també mereix ser escoltat, llevat que es consideri que la mort d’aquesta llengua és l’últim regal de la globalització.