Martí Domínguez: “L’última troballa del PP és el valencià de poble”
Novetat editorial
L’escriptor i biòleg recrea a ‘Ingrata pàtria’ les últimes hores de l’únic rector afusellat després de la Guerra Civil, Joan Baptista Peset
Martí Domínguez, aquest dimarts a la llibreria Ona
“Mai no s’havia vist res paregut, tant d’odi condensat”. Ho escriu Martí Domínguez a Ingrata pàtria (Proa, Destino en castellà), i no és ben bé opinió seva, sinó la del jutge militar present en la lectura de la sentència abans que executin, el 24 de maig del 1941, Joan B. Peset, valencià il·lustre, metge, professor i rector de la Universitat de València, però també diputat pel Front Popular. Va ser l’únic rector universitari condemnat a mort després de la Guerra Civil.
Com a professor universitari, a Domínguez el va colpir que fossin una dotzena de companys de facultat els que van denunciar Peset, i encara més la seva insistència: després d’una condemna a mort commutable a trenta anys, tres companys van fer reobrir la causa aportant com a prova una conferència en què defensa la República: “El món acadèmic és ferotge, fa més morts que la mina, és perillosíssim, una selva”. El resultat és sabut, i a la novel·la Domínguez recrea polifònicament les últimes tres hores del condemnat amb alguns cops amagats, però sempre fidel als fets.
L’escriptor i biòleg, però, no pensa només en el passat: “El gran motiu de la novel·la no és fer una reconstrucció, sinó veure com ressona en l’actualitat, quan de colp i volta un mandatari com el president dels Estats Units posa Harvard, Berkeley o Columbia contra les cordes, ataca el lliure pensament, la llibertat de càtedra i d’investigació i és un negacionista furibund. Això m’inquieta”, alerta, perquè li fa por que passi com al nazisme, “quan el 90% del món acadèmic alemany i austríac hi va participar”. “Em preocupa que torne a passar una cosa d’aquest estil, la història és cíclica, va per onades, i potser hauré d’amagar els meus llibres”, reflexiona.
“Hui hi ha molt d’odi, a València ara volen prohibir els autors catalans en els llibres de text, o l’última troballa del PP, que volen que s’escriga i es parle en valencià de poble... De quin poble? El valencià acadèmic és literari. El que no volen és que s’escriga en valencià, sinó que per les coses importants es passi al castellà”, assegura.
“La història és cíclica, va per onades, i potser hauré d’amagar els meus llibres”, reflexiona l’escriptor
“Per què la dreta ha de conduir-nos al negacionisme i a aquestes violències tan extremes?”, es pregunta Domínguez. Per ell, Peset representa el desig d’una dreta liberal i il·lustrada, perquè “és un lliurepensador, un renovador de família valencianista, de l’Escola Lliure d’Ensenyança, que va participar en el primer homenatge a Darwin i també en el Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana en la Universitat de València, i molts no li perdonaren haver abandonat el conservadorisme i haver buscat una via progressista de canvi social tot i pertànyer a l’alta burgesia valenciana”. La novel·la, de fet, també retrata com els seus companys de captiveri el rebutjaven pel seu origen burgès, convençuts que la seva classe el salvaria.
“En aquell moment de polarització extrema, un ideòleg de la República com és Peset produeix uns odis infinits entre els seus propis companys”, diu, alhora que assenyala que “era molt ingenu, no creia que li podia passar allò, podia haver fugit tres cops i no ho va fer, només tenia el desig de buscar el bé, no el van ajusticiar pel que va fer sinó pel que hauria pogut fer, per les seues idees, perquè inquietava la nova Espanya, però va protegir monges i eclesiàstics i fins i tot quan un escamot de milicians volien cremar la Geperudeta, els va aturar, i això a sobre li va anar a la contra al judici perquè li retreien que haguera pogut fer encara més”.
Martí Domínguez, aquest dimarts a la llibreria Ona
Tot i que actualment Peset és reconegut –una de les principals avingudes valencianes, un col·legi major i un hospital duen el seu nom–, Domínguez creu que “és molt desconegut per la ciutadania”. Tot i així, pitjor sort va córrer el record d’un dels seus denunciants, Francisco Marco Merenciano: va arribar a col·laborar amb Vallejo-Nájera en la investigació del gen vermell, va publicar alguns manuals mèdics que li van reportar cert reconeixement i li van dedicar carrers a València o la seva natal Llíria, honors que li van ser retirats gràcies a la llei de Memòria Històrica.
Com a mostra que malgrat els 50 anys de postfranquisme encara hi ha molta feina per fer, Domínguez també inclou al llibre els tres companys afusellats amb Peset, entre els quals hi ha Antoni Agustí Gil, que va ser alcalde de Sagunt, però “a l’Ajuntament hi ha fotografies de tots els alcaldes, menys ell”. Silenciat, no surt enlloc. Fins ara.