Quan Roseta Mauri es va cansar de posar per a Manet, el pintor es va emprenyar i va titular el quadro com a Noia jove en rosa, un clar exemple de criptogínia, perquè la model era la primera ballarina de l’Òpera de París. Roseta Mauri i Segura (Reus, 1850 - París, 1923) va destacar en la seva disciplina en el moment que el ballet tal com l’entenem avui s’obria pas als escenaris.
És precisament aquesta criptogínia la que ha mantingut en l’ombra de la nostra història un personatge que va trencar motllos al segle XIX i que ara el TNC reivindica. Nascuda a Reus, aquesta ballarina és la protagonista de La filla de l’aire, l’obra que ha escrit i dirigeix Raimon Molins a la sala Petita.
Raimon Molins és el dramaturg i director de la història d’aquesta dona que va trencar motllos al segle XIX
La directora del TNC, Carme Portaceli, destaca que “Roseta Mauri va ser una pionera de les coreografies de les òperes”, i que aquest espectacle neix de la col·laboració amb la sala Atrium, que és el teatre que gestiona Molins, perquè “el TNC no pot fer gaires gires, i amb Atrium això és més fàcil, amb aquesta possibilitat l’espectacle pot començar a volar”.
Molins explica més detalls d’aquesta història poc coneguda: “A molts dels quadres de Degas, la protagonista és ella. També la va pintar Manet, Renoir i altres artistes de l’època. La Roseta és de família pobra i va fent passos a Barcelona, on balla al Liceu, i passa a l’Scala de Milà, on el seu art ja és molt reconegut. Després d’un estira i arronsa entre l’Scala i l’Òpera de París, s’estableix a la capital francesa com a primera ballarina de l’òpera. Hi balla fins als 42 anys, i a partir d’aleshores passa a ser professora de les noves ballarines”.
“Mauri es dedica plenament a la dansa, es casa amb la professió i no vol saber res de parella o família –continua el dramaturg i director–. Acaba sent riquíssima, amb palaus i castells en propietat. Parlem d’una personalitat extraordinària, conegudíssima a l’època. I fa moltes coses que aleshores les dones no les feien. És de l’època que van aparèixer les sabates de punta de ballet. Era una dona excepcional, en un moment molt especial en el ballet, i ella no demana perdó per fer el que considera que ha de fer. Era una persona molt expressiva”.
Lee también
L’escenografia de La filla de l’aire s’inspira en un estudi de dansa, amb un mirall, un piano de cua i un linòleum perquè no rellisqui. “El títol prové d’un ballet que va fer a Barcelona i era un dels noms amb què era coneguda”, manifesta Molins.
Al repartiment, Cristina Plazas és la Roseta professora i també una conferenciant; Lluïsa Mallol és la Roseta ja gran; Anna Casasola és la Roseta ballarina, i Ainet Zaragoza és la Roseta nena, que apareix en vídeo. Moïse Taxé fa tots els papers masculins i també toca el piano, “amb peces adaptades a aquest gènere impressionista”, detalla l’actor.
Raimon Molins no recorda ben bé com va descobrir aquesta dona que el va captivar: “Fa quinze anys o més que vaig ensopegar amb aquest nom, vaig començar a estirar i vaig descobrir que era un personatge fascinant. Ho tenia guardat en un calaix i quan ho vaig parlar amb Carme Portaceli vaig voler reflexionar sobre una vida vinculada a un cos, a una ballarina, com envelleix...” I conclou: “El ballet també és una manera d’explicar com es construeix l’Europa que tenim i que ara intenten desconstruir. La filla de l’aire és un espectacle sobre la bellesa i també la vellesa”.
