Ja sigui en una favela brasilera, en un aïllat poblat africà, en el que queda de la Gaza màrtir, a les ruïnes de l’Afganistan, a l’Índia… a pobles i estranys paratges gairebé al límit, allà, on els nens i adolescents juguen a pilota encara que sigui de drap, amb els somriures ingenus, amb les il·lusions ajornades, algun d’ells porta, segur, una samarreta del Barça. Entre l’amuntegament de xavals, un llampec blaugrana.
Això de la samarreta del Barça és gairebé un assumpte paranormal. Com i quan ha arribat fins a aquells racons? Saben aquelles criatures el que porten posat? En coneixen el significat i el que representa? Una imatge semblant a aquelles antigues fotos de grup en què alguna cosa o algú apareix per darrere i destaca. Igual que aquell noi de Gàmbia de dents blanquíssimes que ressalta entre els seus amb la samarreta blaugrana i potser algun número, algun nom o només l’escut o el logo del patrocinador que llavors toqui. I qui sap si aquella peça no ha sigut confeccionada per altres nanos com ell en algun lloc remot. Això: qui ho sap.
Lee tambiénContra l’edatisme
Un toc de disseny entre els parracs, les rascades als genolls, els peus mal calçats o descalços. Aquells nens llunyans amb els seus jocs i les seves samarretes són un parèntesi de no se sap què. Com una figura fora del seu paisatge. La solemnitat deliberadament reglamentada dels estadis, contraposada als pilotejos sobre la pols o l’asfalt dels barris desprotegits. El dineral dels que utilitzen la samarreta per professió, i la il·lusió d’aquelles criatures que potser, gairebé segur, no coneixen la simbologia i el significat i la passió de la seva estimada peça. Passió culer.
La samarreta del Barça és un assumpte multiracial i interclassista en el seu ús i gaudi
La samarreta del Barça és un assumpte multiracial i interclassista en el seu ús i gaudi. Vaja!, que és com una epidèmia benigna: és per tot arreu. Parlo, esclar, dels colors de tota la vida, no d’aquelles ferocitats del Pantone que diuen que són de primer, segon o tercer equipament. Una vulgaritat. El peatge del marxandatge. I per a més despesa, un model cada temporada.
I posem per cas, i ja m’entendran, que si un és soci, fidel seguidor, porter dels de picar abonaments, penyista, membre de la junta directiva o president del Barça, per força s’haurà de commoure al veure els seus colors vestint nens i adolescents. Probablement nens sotmesos a un cansament prematur. Probablement alguns d’arribats en pastera. Probablement algun amb la samarreta del Barça com a única pertinença. O gairebé. I dic jo: no caldria tot un detall de solidaritat envers aquests usuaris anònims per part del propietari dels colors?
En ocasions, els gestos simbòlics són el preludi d’un exemple, potser d’un canvi. Potser de més tendresa.