La vellesa, així sense més ni més, és una abstracció carregada d’eufemismes. Declinar l’edatisme és gairebé una moda que s’escampa per tots els mitjans. La definició d’edatisme del gerontòleg Robert Butler el 1969 ha tingut una penetració social i mediàtica clamorosa. I potser per això, o a mi m’ho sembla, cada vegada es parla més de la vellesa, amb el dubtós tracte discriminatori dels estereotips. Vell, tercera edat, ancià, avi, veterà, gent gran, edat daurada…, circumloquis més propis de la publicitat i del mercat. O d’una caixa, un banc, una d’asseguradora o de negocis de pròtesis i complements sanitaris. La vellesa és habitar en un món paral·lel? L’edatisme ho fomenta perversament.
Al gra. A quina edat es considera vell o vella una persona? Un assumpte impossible, però és un tema. Els anys són una xifra i la vellesa, una actitud. Hi ha persones que en el gràfic de la seva vida hi han posat un punt. O una coma. O un punt i coma. I que viuen en una permanent tarda de diumenge. Amb una mirada despoblada de futur. La memòria congelada i els solcs de la feina i la intempèrie llaurats al rostre. Potser enredats en records sense data. I als braços i les cames l’artrosi dels geranis i la transparència de venes i capil·lars, com un tatuatge indeleble. Aproximadament el mateix color. A la mà, camí del CAP, la llista de símptomes. La impertinència del temps i els seus estralls.
La vellesa és habitar en un món paral·lel? L’edatisme ho fomenta perversament
La presència als mitjans de l’edatisme és creixent i la seva conseqüència, discriminatòria. Les arrugues són a l’ànima. Tic-tac, tic-tac, és l’onomatopeia del rellotge i del cor. Uf! I de la crueltat dels dies i les hores aplicada a les edats, a la gent gran… i a una certa gerontofòbia causada per la nostra por patològica d’envellir i, esclar, de morir. “A la teva edat...”. “Ja ets massa vell per aprendre coses noves”. “Són els anys, avi”. “A la teva edat ja no estàs per a això”. Mala llet, no?
Lee tambiénEl bosc incinerat
Però és la nostra gen gran, pares, avis, oncles..., el mirall del futur. A la foto antiga del nostre pare tal com serem. Ells són els que han fet possible que siguem com som. Són la nostra memòria i el nostre patrimoni. Sí, patrimoni i memòria. Formem part de la seva història i ells de la nostra. Es parla i es teoritza de la vellesa i tot el seu hemisferi, com una cosa aliena, llunyana, excepcional… No oblidem que grans obres de la humanitat ens les han llegat ancians amb un alt voltatge creatiu. I en el fons, és la pura por d’una societat edatista. Només una societat que s’odiï o s’ignori a si mateixa els pot oblidar. O ignorar-los. Diguin el que diguin i facin el que facin els edatistes. O no?