El pistolerisme o quan a Barcelona circulava “un milió de pistoles disposades a matar”
El reportatge
La literatura redescobreix una ciutat violenta capital de les pistoles, com una Chicago, però amb política i lluita social
La por dels atemptats anarquistes va fer revifar el sometent, la força paramilitar conservadora que patrullava amb impunitat
Barcelona és una ciutat violenta i perillosa, o això sembla segons algunes veus amplificades per l’algoritme. No només això, sinó que tot està pensat per al gaudi dels nous rics, sovint estrangers en visita o residència, oi? Potser fan rimar la història, que ens recorda que això va ser així, però amb una guerra mundial a fora i una soterrada a la ciutat: els anys del pistolerisme, especialment entre el 1917 i el 1923, quan a la ciutat hi havia, segons la premsa, “un milió de pistoles disposades a matar”, amb bandes sindicals de pistolers empesos pels anarquistes o per la patronal sense cap escrúpol: més de 400 morts només a la ciutat. També fora de Barcelona, esclar, com l’assassinat de l’empresari Théodore Jenny a Sabadell o, a Badalona, del sindicalista Joan Mongay.
La teòrica neutralitat espanyola a la Primera Guerra Mundial havia afavorit l’enriquiment exponencial de la burgesia –Barcelona s’havia convertit en un niu d’espies– mentre les classes subalternes patien encara més misèria i la lluita obrera s’organitzava. “Durant sis anys arrela a Barcelona tota una cultura de la violència. Obries La Vanguardia, La Veu de Catalunya o la Solidaridad Obrera i trobaves que havien assassinat un patró o un sindicalista”, assegura David Revelles, coautor amb Jesús Martínez d’El pistolerisme a Barcelona. Laberint de sang i plom, 1917-1923 (Efadós), en què fan un recorregut global de l’època amb dades, documentació i moltes imatges, ja siguin fotografies icòniques de Josep Brangulí o Gabriel Casas i Galobardes o il·lustracions de Ricard Opisso.
Obres com ‘Set bales en la nit’ o ‘El pistolerisme a Barcelona’ ens porten a una ciutat entre l’opulència i la misèria
Parlem amb ells a l’hotel més antic de Barcelona, el Cuatro Naciones, a la Rambla, justament on llavors l’opulència dels rics –obren cabarets, arriben prostitutes de tot Europa, la cocaïna i la morfina es posen de moda entre la jet set– es tocava amb la misèria dels treballadors, que veien com els preus no paraven de pujar, amb productes bàsics com el pa, el carbó, el peix, l’oli o les patates que s’havien encarit més d’un 50%. L’anomenada “crisi de subsistències” esclata el 1918 en una revolta de dones promoguda per Amàlia Alegre. Revelles recorda noms com els de Micaela Chalmeta, Roser Dulcet o Llibertat Ròdenas, fonamentals però sovint posats en segon pla i desconeguts fins i tot per les seves famílies. “Sense les dones, que es feien càrrec de tot i s’ajudaven, no s’haurien pogut aguantar vagues monumentals com la de La Canadenca, el 1919, gràcies a les quals es va establir per primer cop la jornada de vuit hores”, assegura Martínez.
David Revelles I Jesus Martínez, periodistes i escriptors, a l'hotel Cuatro Naciones
La conflictivitat creix, diu Martínez, perquè “les ideologies d’esquerres i llibertàries veien possible la utopia després de la revolució russa, alhora que s’enfortia el conservadorisme dels de Déu, pàtria i rei ”, el lema carlí. Hi ha crims a banda i banda, assassinats d’industrials com Josep Albert Barret o l’excomissari Manuel Bravo Portillo –va servir com a espia, va organitzar atemptats i va formar la Banda Negra–, de sindicalistes com Pau Sabater o Josep Canela. Sovint víctimes o assassins pertanyien al sindicat Únic –anarquista– o al Lliure –promogut per la patronal–, de vegades autèntiques bandes armades. Atemptats com els del music-hall Pompeya, que fa vuit morts, o a la fàbrica de gèneres de punt de Juan Ferré. Obrers, patrons, cuiners, linotipistes... i grans figures de l’esquerra com l’advocat laboralista Francesc Layret –el 1920– i el líder sindical Salvador Seguí, el Noi del Sucre –1923–, dos dels que denunciaven la violència.
Algunes de les pistoles que circulaven en els anys del pistolerisme
“Era com quan imaginem els moments més violents de Chicago, però amb política i lluita social”, rebla Revelles, mentre el seu company –preparen una exposició al Museu d’Història de Catalunya– fa una reflexió actual: “Malgrat que la misèria no és la mateixa, no tot són flors i violes, i menys per als milers de riders o per a tantes dones migrants, però en canvi al patró ja no el veiem, perquè és un algoritme, el mateix algoritme que ha matat les xarxes de solidaritat, el compromís de comunitat i de classe”. De fet, insisteix que “el discurs de Primo de Rivera per justificar el seu cop d’Estat avui sona a trumpisme, quan menteix sense dubtar o justifica que cal “alliberar la pàtria dels professionals de la política”. “Però aquell conflicte es va tancar en fals amb la dictadura, i quan va arribar la Guerra Civil, els llibertaris es van prendre la revenja”.
Francesc Layret
L’escriptor i periodista Xavier Vidal veu “dues situacions anàlogues entre aquell moment i el procés, amb una suspensió de les llibertats constitucionals perquè una revolta del poble vol canviar l’statu quo”. Vidal es va submergir en el període per escriure Set bales en la nit (Columna), una novel·la sobre l’assassinat de Layret, un home a qui “Barcelona li deu un homenatge, no hi ha ningú que se li pugui comparar”. Per què el van matar? “Es va convertir en un perill perquè estava a punt d’unir el catalanisme de Lluís Companys, el sindicalisme de Salvador Seguí i el socialisme”. Però la barra lliure del governador civil imposat per Alfons XIII, Severiano Martínez Anido, ho arrasa tot: va revitalitzar i armar el sometent, va finançar grups de pistolers i va aprofitar la llei de fugues per tenir total impunitat per matar sindicalistes.