La sortida alegre

Què ens diu la tardor, els capvespres lànguids? Jo escolto el que em diu el quiosquer. Ell és dia rere dia al seu lloc d’observació privilegiat. Envoltat de premsa, escolta l’opinió dels clients­, recull l’ eco diari del barri i percep l’humor dels turistes que li demanen orientació.

El saludo un diumenge al matí: “Fa mal dia, avui. No veig gent pel carrer”, li dic. “Ja, ja...”, mussita. I continuo, mentre li pago: “Potser és el temps. O que la gent és fora i és final de mes”. S’encongeix d’espatlles i fa una ganyota d’escepticisme. Prossegueixo: “Perquè, tu com veus ara la cosa? Ets més pessimista que optimista, o al revés?”.

Ell dubta, i com que no s’acosta ningú més, s’esplaia una mica. “No és que avui faci mal dia. És que si veus que aquests es donen d’hòsties –assenyala els diaris– els uns als altres, que cada dia és igual i que no s’està pel més important, com vols que estigui la gent? Soc pessimista, esclar”. Silenci.

Li pregunto si creu que això que fan els polítics in­flueix tant en la gent. “Esclar que sí. Desil·lusionen, fan que no vegis solucions, que no es vegi un ­futur... Tot està molt pla –em crida l’atenció això de pla –. I no hi ha alegria, no hi ha alegria...”, repeteix davant la mirada atònita d’algú que acaba de comprar un diari molt conservador i espera el canvi. Aquest se’n va mirant-nos de reüll a tots dos. I jo m’acomiado del quiosquer: “Gràcies, Jordi, per la teva reflexió. Hi estic d’acord. Feliç diu­menge”.

D’acord, sí. Excepte en allò de l’alegria. La nostra força i el nostre consol és que som un país alegre. I força solidari. Es comprova setmanalment, per exemple, a l’aiguagim on vaig. Aquí s’hi ve motivat. Dones d’edat coregen Rosalía (“ Despechá”), Sabina (“ Mucha, mucha policía”) i AC&DC (“ Highway to hell”), igual que “ Bella ciao” o “Yo quiero bailar toda la noche”. Algun dia l’esclat de la guerra mundial ens agafarà, als nautes, sacsejant l’aigua o sortint ja de la piscina. Kafka va escriure al seu diari: “Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda vaig anar a nedar”.

En temps de barbàrie, o gairebé, com el nostre –no vull exagerar, encara que estiguem malament–, dominen els judicis pessimistes sobre tot i s’actua en funció d’això, traduint les idees en acció­. Això és: en brutalitat, pas previ a la barbàrie. Vivim en un món variat de bruts, i davant seu, d’éssers angoixats o bé indiferents. Però l’alegria, aquella força privilegiada, resistirà fins al final.