Divendres passat semblava que aquest article ja estava escrit i que el protagonisme de les xarxes el cap de setmana tornaria a recaure en el Pròxim Orient i, en concret, en aquesta derivada occidental, el de la flotilla, que va passar a les portades fins i tot per sobre de la mateixa matança criminal i de la pau trumpista que potser ve. En uns dies de mobilització pro Palestina als carrers i, després d'una setmana passada d'exaltació a la xarxa, era previsible que el braç digital del moviment també agités la coctelera per reforçar les manifestacions, amb el conseqüent contraatac de la internacional netanyahuista, sempre disposada a repartir carnets de Hamàs a tot déu.
Però no va ser així. Matisem: no és que l'assumpte no estigués en la conversa, és clar. Però no va assolir les cotes que se suposava que havia d'aconseguir per la importància que té el conflicte i per la tensió política que desencadena. Fins i tot els informes de l'UCO i les maquinàries dels partits llançant-se Ábalos, M.Rajoys i Bárcenas van guanyar moltes vegades la partida del retret.
Un usuari desitja feliç dia a la resta
En un context així, el continu tirar-se els plats pel cap, floreixen amb llum pròpia etiquetes de resistència passiva que sempre passem per alt, però que alguna cosa de la naturalesa humana ens expliquen. Segur. Com pot ser que al mig d'aquest camp de batalla incessant, encara ens desitgem que passem un bon dissabte o un bon diumenge? Per què en la pàtria del menyspreu i la maldat que és X es colen tasses de cafè relaxades i graciosos gatets amb desitjos de bon dia? Què ens diu de nosaltres mateixos que els caps de setmana, entre diàlegs absurds de futbol i Fórmula 1, tants conciutadans vulguin, encara que sigui de forma matussera i/o cursi, millorar les nostres hores de descans?
Costa d'entendre però és així. #FelizSábado i #FelizDomingo són tendències que sempre hi són, a dalt de tot del rànquing. Impertorbables a l'aspra realitat gràcies a fils eterns entre amics. Amb les bucòliques imatges florals i paisatgístiques, i les frases inspiradores de Confuci o Morgan Freeman. “No sempre ha de brillar el sol perquè sigui un bon dia”. “Hi ha una forma d'energia, neta, renovable i totalment gratuïta que massa sovint subestimem: la calor humana”. “La coherència entre el que penses, dius i fas contribueix totalment a la teva pau interior”. “L'èxit està en l'esforç i no en el que els altres pensen de tu”.
Les tendències #FelizSábado i #FelizDomingo sempre hi són, a dalt de tot del rànquing, impertorbables a la realitat
I moltes més. Els més llestos de la classe, que sempre n'hi ha, utilitzen l'etiqueta per portar l'aigua al seu molí. Per parlar del seu llibre, vaja. Un compte de viatges aprofita per promocionar monestirs i catedrals. Un usuari ens exhibeix la bandera d'Espanya més gran que ha trobat a Google Imatges, anticipant el que patirem la setmana que ve. D'altres conviden a penjar ensenyes tricolors al balcó. RTVE ens col·loca imatges dels seus arxius. I els comptes eclesiàstics ens recorden els sants del dia, Francesc d'Assís i Faustina Kowalska. I alguns, aprofitant que dissabte era el dia mundial dels Animals, sumaven als bons desitjos les seves consignes de drets mascotistas.
Però tornem a la pregunta. Per què? És bondat sense més ni més? És simple promoció? És l'aspiració legítima a un recés de pau entre tanta crueltat? És, en realitat, un crit desesperat d'una societat cada cop més moixa i malenconiosa? O és la cara suposadament espontània i popular de la “felicitat per decret” que promouen serveis de coaching i mindfullness, i que tan bé descrivien Eva Illouz y Edgar Cabanas en Happycracia (Paidós, 2019)? “Sigues feliç”, ens exigia ahir un dels usuaris.
Lee también
És, en defintiva, un espectacle embafador, al qual un assisteix amb curiositat i fascinació. Resulta fins i tot entendridor. Encara que contradient tot bon gust, és legítim pensar que si algú, d'aquesta manera, troba la felicitat a base de reforços positius per la xarxa, doncs ben fet farà. Tampoc no fan mal a ningú... o sí?
