Com a periodista, Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) havia anat sovint uns quants cops a la Biennal de Venècia. Fa uns mesos, però, hi va tornar com a escriptora per escriure Una dona de la teva edat (Proa), on explica la història de la Kate, una dona que arriba a la menopausa després de mitja vida vivint segons el dictat social, fent de mare i de muller pacient com cal. Un canvi físic que l’acaba empoderant i la duu, com a artista, a la ciutat dels canals.
Diu que és la novel·la que s’ho ha passat més bé escrivint...
Transformar el tabú i l’estigma de l’envelliment i de la menopausa, que tant s’ha utilitzat contra nosaltres, en algú amb qui tu mateixa et pixes de riure quan estàs pensant les coses que li faràs viure, és molt plaent i treu molt ferro al que et vindrà. Subvertir l’estigma i el tabú m’ha anat molt bé, i sobretot poder-ho fer amb una protagonista vital, evitant el victimisme i el to ploricó.
Arriba a una bona edat amb alegria de viure.
Sí, dient les coses pel seu nom però amb sentit de l’humor i la voluntat de cruspir-s’ho tot, perquè a les dones ens han exigit tantes coses que no podem fer ni un esternut en veu alta, perquè el mandat social sempre ens ha encotillat.
Lee también
D’on surt aquesta Kate?
Fa uns dos anys, un dia de platja mentre feia recerca per la novel·la que he començat ara, em va venir de cop, segurament influïda per una inquietud col·lectiva, perquè els rum-rums t’acaben sortint però no són individuals. És la protagonista de Hollywood que voldré veure quan em faci gran i quan m’esclati la menopausa en tota la seva esplendor. És un neguit col·lectiu que ara ha anat cristal·litzant en altres llibres i pel·lícules, però en aquell moment veia que no hi havia referents i els necessitem, així que me la vaig escriure jo mateixa.
Empar Moliner deuria acabar de publicar Benvolguda...
I tant, era de les poques. És que tampoc no estic descobrint la sopa d’all. Hi ha excepcions, però pocs referents. Jo pensava molt en el cinema, perquè emocionalment ens ha educat o maleducat a tots, però Hollywood no ens ha ensenyat com envellir, ni com es viu amb la menopausa.
Fins no fa gaire, a partir dels trenta érem de mitjana edat, ara som joves fins passats els cinquanta i ens fem grans de cop.
És que la transició no s’està treballant prou en la ficció. Aquest neguit que va cristal·litzar en mi també neix de veure que aquestes dones existeixen en la vida real, han capgirat la història de l’art i estan capgirant la literatura. Però hi ha un desequilibri entre la realitat i la representació, perquè no tenen reflex en la ficció.
Gemma Ruiz
La vida no s’acaba amb la menopausa...
Hi ha prejudicis sobre l’edat, sembla que arriba un moment que les dones han d’estar fent mitja a casa, que ja estan amb el rol d’àvia i no és veritat, hi ha molta diversitat i molta activitat, també sexual. Ens han fet creure que perdent el capital sexual, la bellesa, la joventut i la figura ja no hi havia res a pelar per a nosaltres, però ni tan sols la sexualitat se’ns desactiva amb l’envelliment, a les dones, el clítoris no envelleix. És una construcció social basada en una mentida. Les dones estan sexualment actives fins que volen, i ho poden estar sempre, però ens han dit el contrari, mentre que molts homes sense química arriba una edat que ja no...
Per què va triar una protagonista de Nova York?
Sempre vaig tenir clar que havia de ser nord-americana i neta d’italians. És el cine que hem mamat. I la duc a la Biennal de Venècia per proximitat, perquè hi he anat moltes vegades, però sobretot perquè Venècia és el catalitzador de totes les contradiccions del nostre món i és l’exemple més clar de com el turisme massiu arrasa un poble o una comunitat. M’agradava que fos un lloc on es veiessin les contradiccions que tenim tots, perquè ningú és coherent al 100%.
“Venècia és el catalitzador de totes les contradiccions del nostre món i és l'exemple més clar de com el turisme massiu arrasa un poble o una comunitat”
Venècia és el futur de Barcelona amb el turisme massiu?
És el nostre mirall, i de fet els moviments antiturístics i anticreuers de Barcelona s’han inspirat en l’activisme venecià. Com que el projecte se situava allà em van donar una beca i hi vaig viure gairebé tres mesos, i això va canviar del tot les escenes venecianes, especialment perquè vaig entrar en el món de la gent activista, com el meu professor d’italià, un home de 86 anys que va començar a posar dades al turisme massiu, a comptar els llits venecians i els de residents... El turisme és la part lúdica del colonialisme, els primers turistes anaven amb les expedicions colonials. Però esclar que hi ha contradiccions, com criticar la turistificació de Barcelona però llavors som turistes a casa d’un altre, perquè no hi ha ningú irreprotxable.
El món de l’art també hi té importància.
És una mica un homenatge a totes les Louise Bourgeois que no han estat reconegudes fins que eren molt grans, perquè té una obra que a totes ens hauria ajudat a viure i a canviar el relat. L’art, quan et mira, et representa i t’interpel·la, també ajuda a viure els moments vitals complicats com envellir.
Al llibre la sororitat femenina s’amplia amb el món queer.
Jo estic per incloure tothom que se sumi la lluita, especialment en aquest moment de reacció del patriarcat i del feixisme. La unió fa la força, i això és estratègic i és orgànic, no té sentit ser excloent. Són històries de dissidències diferents, però al final, et mires i volem els mateixos drets i estem al mateix barco. També hi estan convidats els homes blanc i heterosexuals, n’hi ha molts que ens volen escoltar i entendre i que ens estimen en totes les dimensions.
Però el masclisme torna.
La reacció és aquí, però molts homes ens entenen més que mai, no? I cal entendre que compartir drets sempre és una pèrdua de privilegis per qui està al centre del món.
