La meva barca

Guerres mundials en la història hi han hagut dos, però de batalles de les illes Formigues, tres. La primera, naval, l'agost de 1285, quan l'armada de la corona aragonesa comandada per Roger de Llúria va derrotar la francesa. La segona va ser jurídica estenent-se des de la firma per Palamós i Palafrugell de la Concòrdia del 1717 fins a la sentència del Tribunal Suprem del 2015 dividint salomònicament aquells illots de la Costa Brava entre els dos municipis. La tercera l'últim agost. 

El meu pot era un de els privilegiats que havien pogut amarrar en una de les tres dotzenes de boies que et permeten fondejar a l'arxipèlag. Pel conegut sistema Basté en els seus programes amb públic: “Primer que arriba, primer que se senti”. Dues barques que venien de punts oposats, com dos voltors amenaçant una boia, van detectar una embarcació que deixava lliure el seu lloc i van accelerar en direcció a col·lisió. Cada una amb un tripulant en proa amb la gafa dreta fins a l'inevitable xoc sense conseqüències fatals i la desaprovació dels espectadors.

Aquest estiu, com en una pel·lícula de ciència-ficció que condemna a les naus a vagar per l'espai, molts de les 2.000 barques –xifra oficiosa però contrastada– basades en Begur, Palamós i Palafrugell donaven voltes sense parar. Buscaven una boia lliure a les cales on no es pot fondejar amb àncora o bé per trobar un racó lliure a les saturades cales on si es pot, tenint en compte que el vent del dia, fonamentalment Garbí, Tramuntana o Gregal defineix els racons a resguard. 

Aquest estiu, moltes de les 2.000 barques de Begur, Palamós i Palafrugell donaven voltes sense parar

De l'elogiable objectiu inicial de protegir les prades submarines de posidònia, afortunadament ben conservades a les poques cales on hi ha, s'ha passat a un criteri genèric d'evitar que es llanci l'àncora tant sí com no incloent la majoria en la qual no hi ha rastre d'ella o són arenys. Per cert, restringeixen els mateixos que simultàniament promouen l'activitat nàutica.

Els ecologistes i els propietaris de petites embarcacions són organitzats i han fet propostes als ajuntaments, comandància de marina i a la Generalitat respecte al pla d'usos del litoral. Uns demanen menys barques, més protecció als banyistes i castigar els qui sabotegen les boies o fan d'una cala la “ruta del bacallà”. D'altres volen sortir a barquear tranquils i respectant un litoral en el qual, com va escriure Josep Pla, cada roca, cada escull i racó tenen nom. I on hi hagi posidònia, evidentment fondejant només amb boia.

Fa unes setmanes un ciutadà de Palafrugell declarava per televisió: “Aconseguiran que avorreixi el mar” fent bo aquell refrany mariner que proclama el dia més feliç del navegant quan bota la barca, només superat pel dia que la ven. El cantava alt i clar Remedios Amaya, representant espanyola d'Eurovisió 1983, zero punts i últims: “Ai qui maneja la meva barca, que a la deriva em porta”.