Llorar sin lagrimales
Dani era marino mercante. Navegaba por el Pacífico Sur en un buque con carga de gas de Perú a Japón. El capitán obligó a los marinos a revisar los extintores. No era cometido de la marinería y Dani amagó una negativa, pero se jugaba el empleo. Obedeció. Desmontó y remontó cinco extintores. El sexto, defectuoso, ¡estalló! Le voló media cara, devastó sus ojos. Tras un año de operaciones y dolores (algunos persisten) entendió que no vería. Quiso morir. Pero estaba el mar. Se aferró a su pasión por el mar. Hoy navega en su patín catalán a vela como una flecha: ha circunnavegado la isla de Wight en trece horas muy duras. Se lo había propuesto, entrenó... y al entrar en la bahía, Dani lloró: “Durante media hora estuve llorando... sin lágrimas, porque no tengo lagrimales, pero lloraba, lloraba...”.
Vostè és cec.
Jo soc navegant.
Navegant invident.
Vaig circumnavegar amb patí català l'illa de Wight aquest estiu, allà al canal de la Mànega.
Sense veure.
Vaig perdre la vista el gener del 2018. No veig. Però he après a captar l'entorn amb l'orella, el tacte, el meu cul....
Cul?
Al meu cul i el meu estómac, establert al meu patí a vela, percebo el que el succeeix al mar i alineo les meves reaccions.
I com sap el rumb, sense veure?
M'ajudo de tecnologia hàptica.
Què és això?
Porto una armilla hàptica que incorpora una cinta que envolta el meu tors i que va vibrant en els dotze punts de les hores del rellotge: les dotze a l'estèrnum, les sis a l'esquena, i cada vibració indica el rumb.
No tem xocar amb res?
L'armilla, connectada així mateix a un GPS, em senyalitza boies, objectes, naus... L'activo regularment i sento una altra classe de vibracions, i així supleixo la meva falta de visió.
I amb això en té prou?
I el sol a la cara, el vent a la pell, les esquitxades... Tot és informació.
És portentós navegar cec.
“Estàs navegant sol!”, em va cridar un dia el meu assistent des de la llanxa que m'escortava i em donava indicacions amb megàfon. Va ser l'instant més feliç de la meva vida!
Quan va succeir això?
Fa un any.
Li va costar molt?
Soc cec des de fa set anys, per un accident al vaixell mercant amb què treballava. Em va explotar un extintor a la cara. A l'any no volia viure, vaig decidir deixar-me morir...
...
No concebia viure així! Jo era marí i amb 32 anys pilotava vaixells mercants de 300 metres d'eslora... i ara havia d'agafar-me del braç de la meva mare per travessar un carrer! No podia suportar-lo.
Ja.
Un any després de l'accident, ja el gener del 2019, em vaig ficar al llit a casa de la meva mare i vaig deixar de dinar i de beure: vaig passar dies així, em consumia, ja em moria...
Què el va salvar?
La meva mare. Em va dir: “Fill, fas el fàcil i egoista: anar-te'n. I jo, que he lluitat per tu i t'estimo, què?”. Ella i Lady em van salvar.
Qui és Lady?
La meva gosseta. Ficada al llit amb mi, no s'apartava del meu mentre jo moria. No vaig voler deixar-la sola tampoc a ella.
I va tornar a dinar i beure?
Sí, i i vaig anar a l'ONZE, i vaig aprendre de nou a dutxar-me sense veure, a netejar-me sense veure, a vestir-me sense veure, a cuinar sense veure, a tot!
És molt complicat?
Provi. El meu psicòleg, Miguel, anava dient-me tot el que sentiria i jo li vaig preguntar: “Tu com el saps?”. Em va dir: “Perquè he passat sis mesos amb els ulls embenats”.
Això és un professional!
I un dia, ja espavilat, Miguel i jo parlem de la vida i ell em va preguntar: “A què aspires?”. I jo li vaig dir: “Jo vull navegar i un dia... fer la volta al món”.
Ambiciós, vostè.
Vull viure! Era això, és això: voler viure. Si vols viure, tot serà possible. Vaig anar a la Barceloneta, a una escola de patí-vela català, es van negar i jo vaig insistir, vaig insistir...
Què és un patí-vela català?
Dos cascos units: patí català, es diu, és un invent d'aquí, del 1899, a rem al principi. I el 1920 li va posar una vela Rafel Escolà, que tenia una drassana en la qual feia barques en la Barceloneta.
Va insistir, va insistir, vostè...
Em van deixar familiaritzar-me amb un patí encallat a la sorra, durant un mes seguit. Després, al mar! Vaig caure molt...
Fins i tot que un dia...
Vaig anar integrant sensacions fins a crear un protocol propi de navegació per a cecs, que aviat serà universal. I dissenyem aquesta armilla fet amb la startup catalana White Jackett): un dia hi haurà armilles així perquè cecs puguin moure's a terra, en aeroports, estacions...
Com li ha anat el repte de circumnavegar l'illa de Wight?
Ho vaig aconseguir desafiant la mala mar! Ha estat el meu repte per visibilitzar el meu projecte Yes We Sail, apadrinat per Grant Dalton.
I quin repte afrontarà ara?
Farem del Port Esportiu Masnou (i el seu club) el primer inclusiu d'Espanya. I formaré un equip per navegar en el Mundial de Vela d'Oman, al desembre.
Això és ja!
Serà un pas perquè hi torni a haver competició de vela paralímpica en els Jocs de Brisbane 2032. No hi ha discapacitats, hi ha capacitats diferents. Faré que tots els cecs del món poden navegar!
