No, aquest article no va de Pedro Sánchez. Interpreteu el títol com el que és, el literal d’una de les meves faules favorites. Quan era petita, cada matí la meva àvia m’acompanyava a la parada de l’autobús que em portava a l’ escola. Ens assèiem en un banc proper i jo m’aixecava cada dos minuts a mirar si arribava. Amb aquella barreja de crueltat i ingenuïtat que caracteritza la infantesa, advertia la meva àvia que ens afanyéssim i la feia aixecar-se del banc debades ja que l’autobús no arribava. Ella em renyava i jo reia. Cada dia igual. I cada dia m’advertia: això és com la faula de Pere i el llop, quan arribi de debò, el perdrem.
Això em passa pel cap no només perquè penso sovint en la meva meravellosa àvia, i en la seva generació, d’una generositat admirable; també quan sento dia rere dia l’afirmació que Vox s’acostarà als 70 diputats i serà la força més votada entre els menors de 40 anys. I ho diuen així, com si fos un fenomen exogen contra el qual no es pot fer res. Preocupació molta, interrogació poca. La pregunta de per què passa això i quina part de responsabilitat compartida hi tenim sembla que no interpel·la ningú.
Belén Barreiro, una de les millors sociòlogues que tenim, sí que ens explica el retrat robot del votant potencial: home jove, de ciutats mitjanes, de classe mitjana, que treballa, però no arriba a final de mes. Orientat a la dreta, encara que no necessàriament d’extrema dreta. Però, com, ella mateixa afirma, hi ha un “efecte xarampió” i s’observa que Vox està creixent entre homes de totes les edats, a ciutats de totes les mides, entre les rendes mitjanes-altes i altes, i en llars sense dificultats econòmiques.
A més, Vox guanya transversalitat en clau política. Avui és la segona força tant al centre com entre els que no s’identifiquen amb cap ideologia (on és un terç de l’electorat). A més, entre els que se situen al centreesquerra, Vox ha duplicat els suports des de l’abril, passant del 3,3% al 7,7%.
En el cas de Catalunya, cal sumar-hi el cas d’Aliança Catalana. Amb votants de perfils molt similars, encara que amb biaixos cap a rendes més altes, poblacions més petites i d’interior. Podria ser perfectament el cas que Girona sigui la província espanyola amb més vot a l’extrema dreta les pròximes eleccions, i no m’ho feu qualificar...
Davant aquest fenomen, observo diferents reaccions, que ja us adverteixo que no tenen res de significatiu estadísticament, però el resum seria molta militància i poc dubte.
La pregunta de per què puja Vox i quina responsabilitat hi tenim sembla que no interpel·la ningú
Entre els votants de dretes hi trobo diverses tipologies: el desafecte (tot va malament, la política no serveix, la gent vota el partit antisistema); l’enfadat (el san-chisme amb Catalunya, Bildu, la llei del sí és sí, etcètera, ens porten aquí i no hi ha res a fer) i el resignat (Alberto Núñez Feijóo no està a l’altura i ho hem fet molt malament amb la dana o els incendis).
Entre els votants d’esquerres, en canvi, sol distribuir-se entre l’indignat (el PP és la pitjor dreta d’Europa i la gent prefereix l’original a la còpia), l’elevat (és un fenomen comú arreu del món i tant és el que fem), el radicalitzat (Franco continua viu i aquests són els seus acòlits) i l’empoderat (nosaltres ho fem tot bé, tant és que siguem menys, perquè tenim la raó).
També n’hi ha d’altres, pocs, però poderosos, que són els hipertàctics: tot és una lluita entre el PP i el PSOE per treure un vot més que l’altre, tant se val el cost, i forçar així un pacte que mantingui Espanya a la columna vertebral europea. S’ expliquen a ells mateixos que treballen per a la centralitat.
Lee tambiénTenir o no tenir
En tots els casos tant és el que argumentis. Si, per exemple, dius que “no té sentit que hi hagi més franquistes avui que fa vint anys, alguna cosa hem fet malament”, et miren enfadats i amb suspicàcia. O si a d’altres els dius: “No entenc com Mazón continua sent president”, també et responen irats.
Com va passar amb Pere, que al final el llop es va acabar menjant les cabretes, em fa la sensació que no estem fent tot el que hauríem de fer. Com deia el poeta de la inscripció que va veure als carrers de Quito, “quan buscàvem les respostes, ens van canviar les preguntes”. L’únic que em sembla veritablement insuportable és no voler fer-les.