La setmana passada vaig viure fets que m’han impulsat a reflexionar aïllat en una muntanya. El benestar interior, el bon viure, la salut mental i la glòria d’un projecte tenen poc a veure amb l’èxit o el fracàs temporal, amb l’acaparament de riquesa i amb el domini sobre els altres.
La plenitud que t’ajuda a acceptar el que ets, el que vius, el que construeixes, el que pateixes tampoc té a veure amb la competitivitat del que es compra, es ven o es publicita com a glòria o fins i tot com a desengany. El desenvolupament d’una professió des de l’honestedat, l’esforç i la constància de fer les coses bé sense trampa desplega les ales a una plenitud profunda que t’ajuda a continuar amb nous arguments i a reinventar-te si cal, fins i tot després d’alguna catàstrofe.
Els cofundadors del Sónar, Ricard Robles, Sergio Caballero i Enric Palau, en una foto de quan se va celebrar els 20 anys del festival
Quan en aquest afany la tasca desperta amistats, transmet pensament i possibilita un debat plural en què hi té cabuda l’aportació i el consens, l’esperança evita la rendició i el nihilisme. Un món millor és possible. Et poses en marxa amb una certa habilitat i coratge, crees xarxes i obvies les nicieses dels governants que només pensen a fer negoci, provocar guerres, saquejos i genocidis en benefici propi. Molts de nosaltres per res del món no voldríem sentir-nos, encara que fos només per una nit, a les entranyes d’un Trump, d’un Putin o d’un Netanyahu, o de qualsevol que cobri drets d’autor per explotar la seva gent i fabricar odi. No ho podem eludir, l’educació, la cultura ben elaborada, el sentit de l’humor i el coneixement dels límits d’un mateix aporten satisfacció i serenitat.
La setmana passada vaig sentir un raig d’esperança quan, després de set anys, em vaig trobar editant el primer quadern sobre el tema de la IA que inclourem al nou web d’Ajoblanco abans de final de mes. Una feina estimulant, feta per joves d’aquí i d’allà a la recerca d’elaborar una crítica al món en què viuen i aportar idees, sense tenir en compte el que es publicita. Els joves creadors han aparegut casualment, sense buscar-los i sense fixar objectius previs. Formen part d’un relleu generacional que no té res a veure amb el que mostren les enquestes.
Recordo èpoques menys burocratitzades en què era fàcil teixir idees i projectes a la intempèrie del poder
Les coincidències que han fet possible les trobades i l’elaboració dels continguts em recorden èpoques més espontànies i menys burocratitzades en què era fàcil teixir idees, projectes i trajectòries sense un cànon obligat i a la intempèrie de qualsevol poder establert. Les normatives, les directrius i el control per part dels gestors del món actual dificulten l’aparició d’un teixit cultural jove que pugui experimentar al seu aire i ordir un aprenentatge sense dominació. Amb Franco, van poder néixer Raimon, Pau Riba o Juan Marsé a les catacumbes. Allen Ginsberg, Joan Baez, Jimi Hendrix o Martin Luther King es van formar al món alternatiu dels Estats Units.
La renúncia dels tres fundadors del Sónar m’ha tornat a aquestes altres èpoques en què els projectes que marcaven un nou escenari naixien als marges amb prou naturalitat. Un matí de l’hivern del 1988 vaig obrir de manera casual una de les cartes que arribaven a la redacció. Un estudiant de Periodisme, tip de la mediocritat ambiental de la facultat, narrava la necessitat d’una oportunitat per créixer culturalment amb dignitat. Portava un programa musical alternatiu a l’emissora municipal d’una població metropolitana. Un cop d’intuïció em va empènyer a posar-lo a la secció de música d’Ajoblanco.
Lee tambiénValentia o final d’era
Després de més de dos anys de bona feina, Ricard Robles em va demanar de viatjar a Sevilla per entrevistar Sergio Caballero i Enric Palau, membres del grup experimental Los Rinos. Tots dos coordinaven la música electrònica del pavelló d’ Espanya a l’Exposició Universal del 92. No feia gaire que havien representat una obra experimental al·lucinant: Rinolacxia. Quan avui es parla dels tres personatges que van inventar el Sónar, s’ometen els territoris en què van sorgir la fúria creativa i l’ètica que han col·locat Barcelona al mapa mundial de la cultura viva.
Els polítics d’aleshores no creixien tampoc entre les intrigues de la burocràcia, es formaven en el dia a dia de les lluites de carrer en contacte amb les esperances de diferents corrents.