Dol veure a les pantalles, a les xarxes i a la televisió, el genocidi a Gaza i la destrucció de Cisjordània en directe, la guerra d’Ucraïna, l’assassinat d’un extremista de dretes nord-americà o les brames parlamentàries d’aquí, dels EUA, de França, del Regne Unit i d’altres països. Són bastants els éssers humans que desconnecten i deixen de seguir el dia a dia dels assumptes públics, fastiguejats que tot vagi de mal borràs i que cap autoritat moral no aconsegueixi imposar el sentit comú davant el malestar ni aconsegueixi disminuir les flamarades de crueltat, amenaça i extremismes que han conquerit el present. Massa polítics de primer ordre incendien els parlaments a la recerca de generar més ira, odi i distorsió, també es burlen dels drets que les generacions dels anys seixanta i setanta del segle passat van aconseguir transformar en lleis i costums quotidians a favor de societats més lliures.
Les polítiques públiques de l’extrema dreta neguen el canvi climàtic, combaten la llibertat sexual i de gènere, el feminisme, la necessitat de vacunar la població, alhora que redueixen els pressupostos del sistema públic de salut i quarteren l’educació en segments productius i tecnològics sense donar compte dels contextos històrics, ni la comprensió geogràfica i cultural del planeta. Tampoc no desenvolupen la unió necessària de cultura i natura com a principi fonamental de l’espècie.
Molts dels càrrecs electes arriben a denigrar les lleis de la democràcia que els permet governar. En un lloc preeminent cal situar l’actual president dels Estats Units, en procés de carregar-se les lleis constitucionals, el sistema jurídic liberal del seu país i l’ordre global que ha possibilitat l’existència, la prosperitat i la influència dels EUA, imposant polítiques negacionistes, xenòfobes i antidemocràtiques. Per no parlar de la imposició d’aranzels que poden enfonsar l’economia mundial.
Als ciutadans que no combreguen amb cap extremisme, mantenen la moderació i repudien una polarització per considerar-la l’avantsala de la violència, els dol acceptar la crisi de credibilitat de les democràcies parlamentàries europees, gestionades per les burocràcies d’uns partits polítics que no garanteixen la igualtat d’oportunitats ni la transparència.
Europa no pot estar a la lluna davant els actors autoritaris que busquen el control total de la població
La llibertat d’opinió s’ha limitat durant anys en nom del que és políticament correcte. L’autocensura i la cultura programada per les burocràcies institucionals han ideologitzat la transmissió i la comprensió del que passava realment. L’amiguisme, una jerarquia partidista imposada per molt pocs i la corrupció que s’estén controlada pels que dominen els instruments administratius, ha estat el colofó d’ allò que ja fa temps que ha desestructurat el teixit social i emergent de les democràcies.
L’individualisme i el desmembrament social propiciat per la digitalització exigeixen una educació política i històrica àmplia i de qualitat, que desenvolupi, entre altres assumptes, d’on surt la Declaració dels Drets Humans, quins són, quins països l’han firmat i quins són els organismes que vetllen pel seu compliment i de quina manera. Europa i els valors que diu defensar no poden estar a la lluna davant els actors autoritaris que busquen el control total de la població, fent servir el malestar regnant, especialment de la joventut que no se sent partícip de res.
Lee tambiénEls focs s’apaguen a l’hivern
La joventut necessita un ordre diferent. Una part vota a contracorrent com a revenja per un sistema que considera mort. L’exemple ètic i moral dels demòcrates no pot continuar sent paraules buides, promeses incomplertes o covardia davant el xantatge dels totpoderosos. La democràcia europea només poden ser actes, fets, polítiques, compromisos, parlar clar i donar exemple del que és un Estat de dret aquí i a tot arreu.
Complir amb la justícia social lliure i independent és un fet consubstancial. La debilitat avorreix. Si una part de la joventut sense horitzó ni exemple moral aposta a Europa per opcions semblants a les que van provocar l’hecatombe que va suposar la Segona Guerra Mundial, és per la multitud d’injustícies i les practiques públiques fallides. Tampoc les democràcies no han sabut resoldre la immigració il·legal, massiva en massa llocs. La valentia en la manera d’afrontar els conflictes és la mare necessària de totes les batalles.