Amor meu, et deixo. Estic tipa que estiguis tan obsessionat amb les polítiques de Donald Trump.
– No m’ho pots fer, Aranzel.
– Araceli, em dic Araceli.
L’acudit és un gènere una mica injuriat, però jo l’adoro. Em podeu trobar en sobretaules explicant-ne. Bé, llegint-ne, perquè no tinc memòria per retenir-los. De vegades no puc ni acabar de llegir-los per la cataplexia (aquella malaltia rara que quan alguna cosa em fa riure molt, em quedo sense to muscular i caic). Tinc una carpeta al mòbil on vaig guardant els que em fan més gràcia. I aquest amb el qual arrenco l’article és un dels meus preferits.
Trump va començar sent un acudit en si mateix. Ens el preníem de broma. Ens en fotíem per com parlava, per les coses que deia, pel color dels cabells. Tot ens feia gràcia de Donald Trump. Si m’arriben a dir en aquella campanya amb Hillary Clinton que deu anys després continuaria sent president, no m’ho hauria cregut. Bàsicament perquè els mandats als Estats Units són d’un màxim de vuit anys. Però Trump va perdre en la segona elecció, però va guanyar en la tercera, quan els ciutadans nord-americans sabien perfectament el que votaven.
Ara Trump ja no és una anomalia del sistema. És el sistema. El seu sistema. I dins del seu sistema, ell és el puto amo. Els líders mundials li reten homenatge. Gràcies per portar-nos la pau a Gaza. I surt Trump explicant públicament com Netanyahu no ha parat de demanar-li armes, que ni ell mateix no coneixia, però reconeixent-li que bé que les havia utilitzat contra la població gaziana. Això en el seu discurs per proclamar la pau entre israelians i palestins. Que ben emprades que han estat aquestes armes per eliminar milers de palestins, per esborrar del mapa les seves cases, els carrers, la seva vida. Tot per la pau. We are the world, we are the children, senyor Trump.
Trump és capaç de barrejar els gèneres, el de concurs de miss amb el d’acord de pau
I com que tinc aquí darrere diversos primers ministres, parlaré de cada un d’ells, sense possibilitat de rèplica, perquè el micròfon és meu i si no m’emporto l’ Scattergories. I tots aguanten estoicament el primer que li passa pel cap al president nord-americà. No n’hi ha cap que faci un pas endavant per agafar-li el micro i dir-li: “Però què dius, pallasso”. Trump actua en l’acte de presentació d’un acord de pau amb la mateixa fanfarroneria que ho feia quan agafava el micro als concursos de misses, dels quals ell va ser el propietari. Igual que es va apropiar d’aquells concursos, ara ho ha fet de la política mundial. Fins i tot és capaç de barrejar els gèneres, el de concurs de miss amb el d’acord de pau. I li diu a Meloni que si està tan jove i tan guapa. I Meloni abaixa la mirada. Esclar que sí, tanta merda de cultura woke... però si el masclisme 2.0 és collonut.
Lee tambiénCarlos Jesús influencer
Aquests dies han sortit trumpistes per tot arreu. I ara què. Ja no dieu res els esquerrans, eh. Perquè Trump us ha tapat la boca. Perquè Trump és un home de pau, no com vosaltres que sou homes de guerra i preferiríeu que continuessin caient bombes a Gaza per tal de passejar-vos amb la flotilla.
Tirem la tovallola. Rendim-nos a l’evidència: Trump és el millor que li ha passat a la humanitat des de la invenció del foc. I ara diu que es posa amb Ucraïna. Potser després s’encapritxa del Sabadell i li munta una altra opa (de moment Sabadell 1 - Bilbao 0, la venjança del cas Nico Williams). O, si s’ho proposa, Trump troba uns metges negacionistes que es carreguen el virus FIFA. O que, cansat que no li donin el Nobel de la Pau, demana la Pilota d’ Or. O el Planeta. La setmana del triomf de Trump, de María Corina Machado, de Juan del Val. El món que somiàvem ja és aquí. Et trobo a faltar, Araceli.