José María Baldasano: “el negacionisme climàtic s'ha convertit en una religió”

José María Baldasano, catedràtic Emérito d'Enginyeria Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), ha escrit una veritable història del negacionisme climàtic (Dos graus no és per a tant, editorial Cátedra). On, amb amplíssima documentació, desentranya les arrels d'aquest intent de negar la ciència.

Des de quan sabem que el CO₂ està escalfant atmosfera i que pot causar un escalfament perillós?

Hi ha dues respostes allà. Hi ha un coneixement al segle XIX que confirma el premi Nobel de Química Svante August Arrhenius. Va parlar de la relació entre la quantitat de diòxid de carboni en l'atmosfera i la temperatura global; va proclamar el 1896 que els combustibles fòssils podrien donar lloc o accelerar a l'escalfament de la terra. I ja en la dècada dels 50 es dona una confirmació més actual de què efectivament que el CO₂ podria generar un forçament de l'efecte hivernacle natural. I una altra data: el 1959, en la reunió que va fer els 100 anys de la comercialització del petroli als Estats Units, Edward Teller, que és el pare de la bomba d'hidrogen, el posa en coneixement de l'American Petroleum Institute, a la Universitat de Colúmbia, a Nova York.

I des de quan coneix la ciència que la Terra pateix un canvi climàtic?

Sí. Hi ha una data molt concreta. L'als anys 30, l'enginyer Guy Stewart Callendar va vincular l'augment de les concentracions de diòxid de carboni en l'atmosfera i l'increment de la temperatura global de la Terra. Es va conèixer com a efecte Callendar. Però essencialment és a partir de finals dels 50, quan Kelling correlaciona les concentracions de gasos hivernacle amb els combustibles fòssils cremats. Es comencen a fer mesuraments regulars de CO₂ i es confirma amb altres feines.

Totes les corporacions, a finals dels 80 tenien perfecta informació sobre aquells efectes devastadors, però prenen la decisió de continuar endavant amb el seu model de negoci

Vostè recorda en la seva història com cada informe d'avaluació del Grup de Treball sobre Canvi Climàtic de l'ONU (IPCC, per les seves sigles en anglès) ha anat perfeccionant el coneixement sobre aquest fenomen, i ja van sis informes des del 1990. Ja és un coneixement inequívoc.

L'IPCC ha rebut crítiques injustes del negacionisme climàtic; però l'IPCC, en aquella sèrie d'informes continuats, sempre ha jugat la carta de la precaució, mai de l'exageració.

Des de quan les companyies petrolieres sabien l'impacte climàtic que causen les seves emissions?

Ho saben des dels anys 60. Exxon, fins i tot, utilitza models en els 60 i 70 per veure quin podria ser aquella evolució. 

Des dels anys 60?

Sí, en la dècada dels 60, dins del sector de les corporacions dels combustibles fòssils, aquest és un assumpte emergent. Fins i tot, el 1965, hi ha un informe al president Johnson, on tot això ja s'esmenta. Però les corporacions petrolieres prenen la decisió de continuar endavant amb el seu model de negoci. I hi ha una dada molt reveladora; en una presentació en el Congrés es diu que els cotxes de combustió del futur no generessin contaminació i que el vehicle elèctric no té futur. Les corporacions de petroli i de carbó, i altres sectors industrials, especialment la manufacturació de cotxes, van units.

Critica especialment Exxon.

En la dècada del 1970, Exxon va finançar estudis que van confirmar que el consum de combustibles fòssils podia tenir efectes devastadors per al clima, però, en lloc d'anar a energies netes, van ocultar aquell informe i van finançar grups de pressió per promoure la incertesa i sembrar els dubtes. Totes les corporacions, a finals dels 80 tenien perfecta informació.

Alguna data rellevant més?

En el 1989, l'Air Pollution Foundation, Automobil Manufacture Association, Chevron i British Petroleum emprenen una campanya mundial per atacar i avortar la política climàtica, i per atacar la ciència.

Quina part del CO₂ es queda al mar o és absorbit pels boscos? Les xifres van variant, no?

Al principi hi va haver molta incertesa sobre la capacitat que tenen els oceans d'absorbir el CO₂ atmosfèric en l'intercanvi de la làmina d'aigua oceànica. Es deia que això no seria un problema perquè els oceans l'assimilarien. En aquests moments, i després de més de 60 anys de dades, sabem que un 46% es queda en l'atmosfera, un 25% als oceans i un 29% als terres.

Diu que companyies petrolieres neguen el canvi climàtic, endarrereixen l'acció i obstrueixen les polítiques. Quines companyies són les principals responsables?

En general, han estat tant companyies privades com companyies públiques estatals. És a dir, Exxon, Chevron, BP, Shell, Total, a nivell més global. I, als països àrabs, tot el grup de les companyies que són en l'OPEP, especialment la companyia de l'Aràbia Saudita, Aramco. S'han anat repartint els papers per marcar el pas a tot el moviment del negacionisme climàtic.

I amb aquell destorb han aconseguit bloquejar aquella acció? Han aconseguit els seus objectius?

Totalment, totalment, totalment. Ho mostren les dades del consum d'energia després de l'Acord de París; després d'aquell acord encara ha augmentat més l'extracció de petroli, s'ha mantingut el consum de carbó i ha augmentat el del gas natural. El 16% de les emissions acumulades de CO2 des de l'inici de la Revolució Industrial s'han produït en els vuit anys posteriors a l'adopció de l'Acord de Paris del 2015.

Han aconseguit bloquejar l'acción. El 16% de les emissions acumulades de CO2 s'han produït en els vuit anys posteriors a l'adopció de l'Acord de Paris del 2015

Han aconseguit totalment els seus objectius i una mostra és que, en aquests moments als Estats Units, amb l'administració Trump ha pujat al poder el negacionisme climàtic com la política oficial dels Estats Units.

Cita al científic Carl Sagan...

Ell deia que no es pot convèncer de res a un fanàtic o un creient, perquè les seves creences no es basen en cap evidència, sinó en la seva profunda necessitat de creure. El negacionisme, l'escepticisme climàtic i les teories dels conspiradors s'han convertit en una nova religió.

És el paper que tenia antigament la religió. I aquest negacionisme s'ha intensificat als anys 90.

Fins al 1990, el moviment negacionista és molt corporatiu, propi de les empreses de combustibles fòssils. Però a partir dels anys 90 el canvi climàtic deixa de ser un assumpte científic per convertir-se també en un assumpte polític. I allà exerceix un paper el fet que el 1989 cau el mur de Berlín. Des de la perspectiva occidental, el comunisme rus ha estat vençut i llavors ha de sorgir un nou enemic. És el moment en què el moviment econòmic neoliberal, que ja ha anat emergint des dels finals dels 70, es converteix en un component que va molt més enllà del vessant econòmic empresarial per ser un component d'ideologització política. Llavors, allà es busca un nou enemic on projectar el model de consum i el model capitalista radical.

L'escepticisme fa més mal i dona lloc a un retardismo fosc i la idea de dir: ‘no prenguem mesures, no regulem’”

Vostè va disseccionant els diversos tipus de negacionismes: el convencional, el suau, el negacionisme escèptic interessat, el retardismo. Quin és el que més et preocupa? Quin és el més eficaç o més difícil de combatre?

L'escepticisme climàtic fa més mal que el negacionisme perquè les proves d'una existència d'un canvi climàtic són ja inequívoques. Però l'escepticisme dona lloc a un retardismo fosc, que diu: ‘no prenguem mesures, no regulem’. Ara, a més, té com a aliat el fenomen digital de les mentides i les falsedats.

Quin és l'argument que t'ha costat més combatre o de desentranyar? Perquè alguns arguments negacionistes són pura expressió popular.

No vaig voler centrar-me exclusivament a generar un llibre que respongués punt a punt. Però hi ha un capítol dedicat expressament a desentranyar un d'aquests articles negacionistes. Però el que sí que vaig voler posar de manifest és que mentir és molt fàcil, i, en canvi, per rebatre amb arguments sòlids i certs les mentides cal tenir molt coneixement i cal dedicar-li molt de temps. Mentir és molt fàcil.

El seu llibre sembla la resposta honesta i irrefrenable d'un científic honest que reivindica el valor de la veritat davant l'enfilall de mentides que s'han anat escampant.

Una de les raons d'escriure el llibre ha estat recopilar el coneixement científic i posar negre sobre blanc les dades i les anàlisis, no opinions. Repassar l'acció, al llarg de dues generacions, d'un negacionisme climàtic que s'ha mogut essencialment per la cobdícia, pel desig de mantenir el poder. I aquesta reflexió ens porta que podríem tenir un altre món.

Què vol dir?

Tot això ens ha portat a un extrem en la que la solució és molt més difícil i molt més complicada. Si haguéssim actuat 30 anys abans, no és que hagués estat fàcil, però hagués estat més assumible.

El negacionisme arriba a un moment d'eufòria i fins i tot proposa d'augmentar el CO₂, com un gas beneficiós.

No debades l'últim informe que ha elaborat el Departament d'Energia dels Estats Units destaca en el seu primer punt els beneficis de l'emissió de CO₂, que augmenta la productivitat de les plantes, la qual cosa és certa. Però no s'expliquen totes les conseqüències i els seus impactes negatius (augments de temperatura, sequeres…)

Descriu una etapa en què el negacionisme amplia la base i reuneix no només al sector dels combustibles fòssils.

La Global Climate Coalition reuneix a altres sectors, no només als de l'extracció de combustibles, sinó als que tenen a veure amb la fabricació d'automòbils o l'agroquímic. Tot això és un conjunt afegit de sectors industrials que estan molt associats amb l'ús dels combustibles fòssils. Però fixa't que això és el canvi que es dona, essencialment, el 1990. Es passa de només proclamar-lo les corporacions de combustibles fòssils a una ideologització general, Coincide, de nou, em repeteixo, amb la caiguda del mur de Berlín.

-xplica que el 98% dels llibres sobre aquest escepticisme climàtic procedeixen de “think tanks” o centres d'estudi, George Marshall, Hearland, CEI, Cato…

Hi ha una explosió de centres de pensament, de thinks tanks, en la dècada dels 90.Y això ens porta fins al paper que ha jugat l'Heritage Foundation amb el Project 2025, que ha preparat la política de Trump.

Què és el Project 2025?.

El Project 2025 neix el 2020, el lidera una d'aquestes think tanks, Heritage Foundation, i està finançat exclusivament per sis famílies de mil milionaris petroliers americans, amb un fort arrelament en el fonamentalisme religiós. El preparen durant el període 2020-2024 tot un projecte polític per reafirmar el model conservador de la política històrica dels Estats Units, que és la base de l'actual administració. Decideixen de nou treure els Estats Units de l'Acord de París i d'altres institucions internacionals, i assumeixen el negacionisme climàtic com una de bases polítiques dels Estats Units.

Una base religiosa…

Tenen una base religiosa molt potent i està unit a un comportament de conservadorisme dur.

Després analitza els tuits negacionistes…

Són tuits negacionistes que van sent alimentats per l'American Petroleum, American Chemical Council i American Chemistry, o sigui que també està el sector dels agroquímics, que també busca negar i retardar l'acció política climàtica.

Van a l'uníson?

Tots ells adopten el mateix model, de mantenir l'actual sistema de funcionament econòmic, sense considerar que hi ha uns límits a aquell funcionament, que som en un planeta limitat i que hem de repensar el model.

Com?

No podem continuar pensant en un model econòmic de creixement continuat quan el planeta té uns límits i uns recursos limitats. Soc bastant crític amb la definició de la idea de desenvolupament sostenible, ja que no considera que el creixement incorpora les limitacions que imposen el consum d'energia.

Quan aquestes companyies consideren que els acords dels països per combatre el canvi climàtic perjudiquen els seus interessos acudeixen als organismes de mediació judicial internacional.

Ells utilitzen tots els instruments que poden tenir al seu favor per evitar que hi hagi qualsevol acció regulatòria climàtica. Abominen la regulació climàtica. Per això, els Estats Units no van arribar a ratificar el protocol de Kyoto, malgrat que hi va haver diversos presidents demòcrates.

-El Partit Popular és un partit negacionista?

Segons la meva opinió, és un partit negacionista, clarament. El que passa que va navegant. Rajoy va dir que el seu cosí li havia dit que no existeix el canvi climàtic. Després va rectificar, va dir que era un tema greu. A Aznar li va tocar la presidència de la Unió Europea i la veritat és que va ratificar el protocol de Kyoto per la Unió Europea, i ho va fer per raons polítiques. Però després el PP ha estat en una posició negacionista climàtica típica i clàssica.

I el PSOE?

No, el PSOE en els últims 10 anys, és un partit que està convençut de l'existència del canvi climàtic i ha tingut una política climàtica clara. Una altra cosa és, com ja indico, que sigui una ambició limitada o moderada,