No deixa de ser irònic que l’ Administració Trump hagi aconseguit l’èxit diplomàtic més important fins ara –el fràgil alto el foc a Gaza– en un moment que el Govern federal està limitat a exercir les funcions més essencials a causa de la falta d’acord entre la Casa Blanca i el Congrés a finançar les activitats dins el termini i en la forma escaient. I ja al terreny més surrealista s’hi inscriu el fet que, malgrat el tancament parcial, que es va iniciar l’1 d’octubre, Trump s’ho hagi apanyat per injectar 20.000 milions de dòlars a la depauperada economia argentina, això sí, amb l’advertència que Washington no serà tan generós si els argentins no voten el partit del seu amic Milei a les eleccions legislatives del 26 d’octubre.
El tancament parcial de les activitats del Govern federal nord-americà és una mostra de teòrica ortodòxia fiscal si es compara amb l’heterodòxia espanyola, capaç de resistir tota una legislatura sense pressupostos generals de l’ Estat, però també té molta part d’hipocresia i de postureig. La legislació preveu que se suspenguin totes les activitats no essencials, entenent com a tals, entre d’altres, les forces armades, el Servei Meteorològic Nacional, correus, el control del trànsit aeri i les presons. Però els que pateixen més l’aturada són molts funcionaris, enviats a casa amb permís i que cobraran els sous qui sap quan i, a un nivell més anecdòtic, els molts turistes que trobaran tancats parcs nacionals i monuments històrics.
L’assignació de culpes sembla que de moment afavoreix el president
Aquests tancaments parcials normalment han estat breus i de poc impacte, excepte per als infortunats funcionaris, però els últims 30 anys hi ha hagut tres instàncies en què la repercussió política ha estat significativa. La primera va durar 25 dies i es va caracteritzar per l’enfrontament el 1995 i el 1996 entre el president Clinton i el de la Cambra de Representants, Newt Gingrich, a propòsit de les àmplies retallades en la despesa social proposades per aquest últim. L’opinió pública va fer costat al bàndol demòcrata i Clinton va aconseguir fàcilment la reelecció l’any següent.
La segona, que va durar 16 dies, el 2013, va tenir com a protagonista la reforma sanitària propulsada pel president Obama i contestada per l’oposició republicana. L’opinió pública va tornar a fer costat el bàndol demòcrata i l’anomenat Obamacare va sobreviure pràcticament intacte. Finalment, la tercera i més llarga fins aleshores (35 dies) va passar durant el primer mandat de Donald Trump i es va originar en l’oposició del Congrés a finançar el mur fronterer amb Mèxic. Les espases van estar enlaire, però el cas és que Trump va perdre les eleccions del 2020 contra Joe Biden. Al tancament actual, la situació és una mica paradoxal. Amb el Partit Republicà alineat incondicionalment amb el trumpisme i controlant la Casa Blanca, el Senat i la Cambra de Representants, al marge de disposar d’un Tribunal Suprem en principi complaent, a tot el poder hauria de correspondre tota la responsabilitat, per a les coses bones i per a les coses dolentes.
LaGaleriaNacional, tancada
Tot i això, el blame game, l’assignació de culpes, sembla que de moment afavoreix un president acostumat a governar per decret, a qui ja va bé l’aturada governamental per continuar disciplinant les agències i els funcionaris díscols. Alhora, confiarà en racons legals per trobar el finançament dels projectes que realment li interessen; per exemple, que al servei d’ Immigració i Control de Duanes (ICE, per la sigla en anglès) no li falti de res. D’altra banda, les reivindicacions demòcrates, que no caduquin determinades prestacions de l’assistència sanitària, no acaben de transcendir en l’opinió pública, almenys de moment.