Alguna cosa deuen haver sentit: la cantautora catalana Rosalía ha tret un disc. Si això fos l'enèsima crítica, probablement s'uniria a l'aplaudiment gairebé unànime que ha rebut. Sense estridències ni desmesures, perquè cadascú té els seus gustos, però sense dubtes: l'àlbum és un exercici de creativitat impactant. Però prou, que no ho és, una crítica.
Aquí i ara, es tracta d'avaluar un impacte a les xarxes socials superlatiu, desmesurat, aclaparador. Ha estat en aquest terreny digital, el natural de les noves promocions de la indústria musical global, on Lux ha enlluernat fins a la ceguesa més absoluta. Perquè sí, un cop ja he insinuat la meva opinió en línia amb la massa, ho confesso, i me'n disculpo: estic saturat. Que algú apagui la lux!
Rosalía durant la seva actuació a la gala de LOS40 Music Awards 2025 de divendres passat
Mirem xifres: des de dimecres, moment en el qual, a causa d'un (no tan) fatal error, es filtren els 18 talls de l'àlbum, l'ascens de la conversa al voltant de la de Sant Esteve Sesrovires ha estat vertiginós. Entre divendres, data oficial del llançament, i dissabte, tot va explotar: més de 200.000 tuits s'acumulaven a X parlant de Rosalía, el seu disc, les seves decisions, la seva genialitat, la seva vida, les seves parelles i el fet mateix de la promoció, en un cercle sense fi que s'anava retroalimentant —i al qual, oh paradoxa, s'uneix aquest mateix text—.
En poques hores, les lloes van copar l'espai vital de X, però tampoc els més escèptics no es van voler perdre la festa. Tots volem donar la nostra opinió i que ens escoltin en aquest oceà de xerrada infinita que és la xarxa. Però tornem a les laudes. Aquí, el recurs de la hipèrbole es va endur la partida. “Del disc de Rosalía no diré res perquè no puc dir res, perquè sento que no tinc paraules ni vocabulari en la meva llengua materna o forana, per fer-li una mica de justícia”, assenyalava @LarraLFC. “La veu de Rosalía hauria de ser considerada la vuitena meravella del món”, afegia @JuanLaMattina.
Ja hem esgotat totes les possibles anàlisis musicals del disc i les seves lectures polítiques o socials en pocs dies
El fandom fins i tot es va deixar imbuir pel missatge sacre de l'àlbum i va manifestar autèntica devoció, a l'estil més catòlic. “A la meva santa Rosalía li reso”, indicava @rosaliarepa, adjuntant un intent d'estampeta de la cantant amb aurèola en forma de disc de platí. El mateix compte, que és un compte fan, també difonia una imatge d'un grup de noies de genolls, resant literalment davant el disc envoltat d'espelmes, en un santuari que semblava una mica improvisat. Més combustible al massiu aparell promocional que funcionava a tota màquina, fos de forma altruista o no.
Una altra cosa és que ja hem esgotat totes les anàlisis possibles en pocs dies. Encara hi haurà qui s'atreveixi a escriure més de Lux, deixant un temps de repòs a l'escolta i la recepció, però és possible que el deprimeixi saber que potser algun fil d'X ja haurà esmentat aquell detall que només ell creia haver descobert. Van desfilar, doncs, equiparacions amb imaginari estètic barroc o vistes al passat de la música clàssica, comparacions amb tota mena d'artistes, des de Mozart fins a Kanye West, contrarèpliques aterrant les cançons de Lux en un terreny més pop, lectures polítiques i/o socials del que representa un disc així, i molta adjectivació ampul·losa i retórica. “Lux entreveu un prisma més progressiu de Rosalía com a orfebre; transcendeix la confecció de paratges sònics efímers i concrets i s'aboca cap al conseqüencialisme de la grandiositat”, s'ha pogut llegir aquests dies.
En el bàndol contrari, el xafardeig, esclar. Les mateixes anàlisis saberudes es van abocar a intentar desgranar la lletra de La Perla, la cançó en la qual Rosalía, presumptament, li fa un vestit a mida a Rauw Alejandro. “És el rata de dos patas de la nostra generació”, subratllava @AngelaHenche, recordant la cèlebre Paquita la del Barrio. La catalana s'uneix així a Taylor Swift o a Shakira en això d'humiliar l'ex, i aporta un altre tema de conversa a la xarxa més mundà però també apassionat. Partidaris d'ella o d'ell es van barallar una bona estona. I tothom distret.
Lee también
I, finalment, Catalunya. No va ser la conversa global però en aquesta terra, el tema es va centrar en l'Escolania de Montserrat i el fet que cantés en castellà en el tema que tanca el disc, Magnolias. Per a molts, el símbol nacional, tacat. Per a d'altres, una exageració. Potser és que tot al voltant de Rosalía ha estat una beneïda exageració.
