La política ha donat molts temes de discussió digital aquest cap de setmana. El comitè federal del PSOE i el congrés del PP, en plena guerra política, han ofert bon material per als uns i als altres, i no l'han desaprofitat. El que no volgués pugna i tampoc no apostés per l'affaire Nico Williams, ha pogut quedar-se en la música. No només les anècdotes de la reconciliació dels germans Gallagher a Cardiff, sinó el menys mediàtic —però molt comentat en cert ambients— homenatge als històrics del rock Black Sabbath l'endemà a Birmingham. Però Catalunya va ser diferent, un cop més. “No s'han de barrejar política i música”, diran alguns il·lusos impostats. Dues tasses. Una havanera —sí, aquell gènere que potser alguns desconeixien fins abans-d'ahir— va monopolitzar el debat.
Com apuntava un usuari, al país tenim un problema amb els nostres avis. Si fa uns mesos, tothom va sortir a presumir d'avi pobre, fos xarnego o no, ara li va tocar a la cançó El meu avi ser la protagonista. La batussa, ja ho saben, neix de la idea de l'Ajuntament de Palafrugell de retirar-la de la tradicional cantada d'havaneres que cada estiu se celebra a Calella. El motiu oficial, segons el Consistori, no era cap altre que renovar el repertori, però a ningú no se li escapa que la polèmica entorn del seu autor, el difunt Josep Lluís Ortega Monasterio —acusat en un documental d'estar involucrat en una trama de proxenetisme—, podria tenir relació amb la censura de la seva cançó més cèlebre.
El públic de les havaneres de Calella de Palafrugell, quan s'interpretava 'El meu avi'
El tema venia de lluny. El documental és del novembre passat, però ha estat el mateix Ajuntament el que, probablement sense voler, el va posar a l'agenda amb la seva decisió, una cosa que ha facilitat molt les coses a la família d'Ortega Monasterio, que aleshores ja va denunciar TV3 als tribunals i portava mesos provant de fer-se un lloc mediàtic per reparar l'honor de l'autor. De fet, si han vist la reacció a les xarxes, han d'estar doblement satisfets. Ja divendres, l'assumpte d'El meu avi anava guanyant punts a X, i la campanya a favor que es cantés “espontàniament” durant la vetllada de dissabte ja era notable. La van abanderar sobretot sectors nacionalistes catalans en considerar que s'atacava un patrimoni cultural de la catalanitat —és indiscutible la popularitat de la cançó—, però també va remar Vox, per exemple, que ha vist un filó antiwoke en tota aquesta història (i potser una manera de disputar-li cert electorat a Aliança Catalana, la seva competència ultraderechista).
Una altra cosa que ja es podia preveure és que la retransmissió del concert a la televisió pública catalana seria més vista que mai. “Em faran mirar aquella cosa tronada per primer cop en anys. Una maniobra de màrqueting brillant. Jugada mestra”, lamentava el periodista Miquel Bonet (@MiquelBonet_). I és que molts destaquen el famós efecte Streisand generat per la polèmica. “El 95% de Catalunya no tenia ni idea de qui havia escrit El meu avi (...). Enhorabona a tots”, assenyalava @siemprepositivo. “La intuïció em diu que aquest any es cantarà més fort que mai”, augurava Manel Rodríguez (@manelrplana), regidor de Junts a Figueres. L'expectació era tanta que alguns fins i tot van demanar a Oasis que s'avancessin als esdeveniments. “Tant de bo els Gallagher acabant amb El meu avi”, apuntava amb sorna Júlia Jové (@xul81).
Si cal separar l'obra de l'artista o si es va empastifar sense proves el nom d'Ortega Monasterio, va passar a un segon pla; es va 'vendre' una victòria independentista
Alguns van veure l'ocasió fantàstica per fer classes d'història i explicar la vida del seu avi indià, o de la relació entre Catalunya i Cuba en el passat. D'altres van continuar amb els acudits i van proposar de batejar “Calella del meu avi” la de Palafrugell, per diferenciar-la de la “Calella dels alemanys”, la del Maresme. El debat seriós gira entorn del famós assumpte de separar l'obra de l'artista, però la politització guanya la partida i el deixa en segon pla. L'havanera d'Ortega Monasterio s'acabava com un símbol identitari de Catalunya, que es vol silenciar per part del PSC —l'alcaldessa de Palafrugell és d'aquest partit— i un tuit del company Víctor Amela encén encara més els ànims entre els independentistes. “La polèmica a Catalunya és avui una havanera a Calella de Palafrugell i una missa a Vic: aquestes tempestes en vasos d'aigua proven que avui Catalunya funciona”, resumeix @amelanovela.
Quan comença la funció, mitja Twitter Catalunya està davant del televisor i alguns descobreixen per primera vegada aquest gènere musical. “Porto dos minuts i jo les prohibiria totes”, diu @KRKO. Entre comentaris sobre l'estilisme de la presentadora i l'alt poder adquisitiu del públic assistent, alguns se sorprenen en sentir moltes cançons en castellà. No sabien, per descomptat, que l'havanera va ser un gènere sorgit a mitjans del segle XIX a Cuba, d'enorme èxit popular llavors, i que no va ser fins a la segona meitat del XX que alguns van compondre les primeres en català —el mateix Ortega Monasterio, per exemple— i van donar nova vida a les nostres costes a un gènere ja molt oblidat.
I llavors va arribar la joia. El públic exigeix als músics que cantin El meu avi y aquests accedeixen davant la mocadorada i sonora xiulada. Èxit total: El meu avi siempre ha tancat la nit a Calella i aquest any no serà una excepció. (Sense crits d'“independència” ni estelades, per cert). “Encara tenim dignitat”, clama un usuari. “Anem a declarar la DUI a Calella”, demana una altra. Ressonen frases d'èpoques del procés: “Hi ha país”, “ho tenim a tocar”, “insurrecció popular”, “anticatalans censuradors, el poble us ha passat per sobre”, etcètera.
Lee también
En resum, les dues qüestions de fons queden absolutament relegades a un segon pla. D'una banda, si cal censurar una obra per la mala conducta del seu autor. I, de l'altra, si s'ha empastifat sense proves el bon nom del compositor d'El meu avi. Res d'això no importa ja, perquè ara es tracta de vendre una victòria política, per més estèril que aquesta pugui semblar. Bona part de l'independentisme encara espera un momentum per sortir de la crisi del post procés; tot i això, no està gens clar que aquest hagi de ser un recital de cançons populars.
Amb certa distància (i potser ironia) s'ho mirava el cantant empordanès Carles Sanjosé (@Sanjosexmusic): “Al final s'ha imposat la raó, el seny, l'ordre i l'esperit revolucionari que tot humà amb mocador porta dins. Gràcies postprocessisme!”. Més interessant és fins i tot l'opinió que donava l'escriptor gironí Josep Maria Fonalleras (@fonalleras): “Va ser una cagada no permetre la cançó. Tal com ho ha estat convertir-la en símbol d'una catalanitat subjugada”.
