Fa uns dies em vaig disposar a mirar l’interrogatori a Sánchez al Senat. No pas sencer , esclar. Aguantar cinc hores d’una història d’aquestes característiques sense que hi hagi uns honoraris suculents està qualificat per l’ONU com a tracte inhumà i degradant; no en tinc cap dubte. Això sí, tirant de paciència, en vaig veure alguns fragments i, a la fi, he de reconèixer que l’espectacle va tenir la seva gràcia, encara que no per les raons que els protagonistes podrien suposar.
Sens dubte, en va tenir per les ulleres de Sánchez, que l’únic que van demostrar és que l’home sabia on anava. Jo mateix he recomanat a més d’un acusat o testimoni que les utilitzi. Les ulleres donen aire de maduresa i fan semblar llest i tímid per quatre quarts. A més, permeten molt joc escènic. Al seu dia, solia dir als meus clients que, si veien que me les treia, era senyal que estaven ficant la pota; que s’acollissin al dret a no contestar fins que me les tornés a posar. És l’abecé del ritual forense. El model, d’altra banda, també va ser un encert: li donaven a Sánchez un aire entre divertit i despistat que em recordava poderosament el Jerry Lewis d’El professor guillat.
Des del punt de vista judicial, l’interrogatori és la prova més desacreditada. És gairebé impossible extreure’n cap veritat. En la justícia anglosaxona, l’acusat rares vegades parla. Si ho fa i després el condemnen, a sobre li cauen deu anys més per perjuri. Aquí no, ja que pot mentir tant com vulgui. El problema és per als testimonis, encara que entre els marges de l’ambigüitat i la mala memòria sempre els és possible trobar una escletxa.
En el cas de Sánchez, no érem al jutjat, però es va voler que l’escenografia causés aquell efecte. Suposo que és una de les conseqüències indesitjables de la moda tan espanyola de barrejar les responsabilitats polítiques amb les penals. Així hem arribat al punt en què sense delicte no hi ha culpa política. Malament per a la política, malament per a la justícia i, de passada, malament per a la soferta ciutadania.
Per tant, si un pretén interrogar i no és tan incaut com per creure que la gent confessa així que li llancen un parell de preguntes més o menys sagaces, el primer que hauria de saber és què està fent i per què. I si l’interrogatori no serveix per a res, per a què molestar-se? Si hi ha alguna cosa que sap la gent que interroga és que un testimoni hostil és com un mico amb una pistola.
Al PP no tenen ningú que sàpiga quan és moment de donar l’interrogatori per perdut i callar
Per això, quan em vaig assabentar de l’existència del senador Alejo Miranda de Larra i de la seva condició de llicenciat en Dret, la meva sorpresa va anar en augment. És ben cert que no sembla haver exercit com a advocat, però, en fi, “Manolete, si no sabes torear, pa’ qué te metes”. I el que em va resultar més desconcertant va ser aquest “de Larra” en el cognom. Si hi ha algun parentiu amb l’insigne Fígaro, sens dubte que no destaca en l’eloqüència.
Davant les seves preguntes, Sánchez es va comportar com el que s’havia decidit per d’altres que seria: un testimoni hostil. I aquí és on qui interroga ha de tenir en compte la primera lliçó: “Si no coneixes per endavant la resposta, no facis mai preguntes”, és donar-li al declarant una arma carregada. I, si està mitjanament assessorat, sabrà què ha de fer: no contestar al que se li pregunta, donar detalls que no se li han demanat i carregar contra qualsevol punt flac de l’interrogador. La segona lliçó encara és més fàcil: “No formulis preguntes només perquè se senti l’enunciat”. Els jutges solen riure’s molt d’aquesta mena de coses.
Lee tambiénQuè redimonis passa a França?
Encara més quan el que el PP pretenia era utilitzar contra Sánchez informació procedent de procediments judicials i informes de l’UCO. Motiu de més perquè l’interrogat extremi la cautela i l’interrogador no navegui. Tot i això, el que es va veure va ser al contrari: interrupcions, to altiu i estratègia erràtica. Un festival. Un tiroteig verbal mal apuntat en què cada bala tenia especial afecte pel peu del tirador.
Així que si d’alguna cosa va servir l’espectacle va ser per confirmar una sospita inquietant: al PP no hi ha ningú que sàpiga interrogar com cal malgrat tenir planter d’advocats de l’Estat i lletrats diversos. I el pitjor és que tampoc no tenen qui sàpiga quan ha arribat el moment de donar l’interrogatori per perdut i callar. Per no tenir, ni tan sols tenen un estrateg que hagi previst que Sánchez només podia escolar-se entre els dits com una anxova amb corbata verda. I amb el somriure del gat de Cheshire.