Ayuso i les “lleus indisposicions”
EL PATI DIGITAL
Qui aquí escriu també ha patit alguna vegada una “lleu indisposició” i ha hagut de sortir a cremadent. En situacions límit i no necessàriament perquè la nit anterior hagi anat tort. A Luxor, per exemple, amb la dificultat afegida d’haver de negociar dintre dels lavabos amb un egipci de turbant que, aprofitant l’absència de paper higiènic, n’oferia, rotllo en mà, per un dòlar només fins a la primera línia troquelada. O en el tercer dia de trekking camí del Machu Picchu, al cim d’un turó on, ajupit, els matolls cobrien només fins al coll, quedant el cap a poca altura i sospitosament a la vista de molts altres trekkers.
.
Explicades aquestes intimitats que m’impediran ascendir jeràrquicament a la feina, que sigui dit: tots hem patit això que ara se’n diu “lleu indisposició”. No s’avergonyeixin, perquè de ben segur que han explicat situacions similars al llarg de la vida. Encara que sigui en petit comitè. I són moments (i rialles) que han omplert el buit que hi ha entre el no res i la mort, i que en diem vida.
Entre els famosos, aquests dies la “indisposició” ha esdevingut plaga. Digestiva o per la raó que sigui, i amb tot el respecte que es mereixen, l’han patida la periodista Maribel Vilaplana, poc abans de declarar en la instrucció per la dana, Adriana Lastra, delegada del Govern central a Astúries, o Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid.
Ha traspassat fronteres, també. Gordon Findlay, executiu de Novo Nordisk, la marca que comercialitza l’ozempic, va caure desmaiat just quan l’Administració Trump anunciava la davallada de preus dels medicaments. L’acudit es fa sol.
Sigui com sigui, de tots ells se n’ha fet broma. Sobretot de la indisposició d’Ayuso. Una ambulància la va traslladar a l’hospital. Han estat més que bromes, en alguns comentaris a les xarxes hi ha hagut la voluntat de passar-li comptes. Potser perquè és qui provoca una magnitud de rebuig tan gran com simpaties genera.
Perquè polaritza, la presidenta, no hi ha hagut pietat: que si acusacions de ressaca després de la festa d’OkDiario – “massa llibertat, potser?”, es pregunta @elsaruizcomica, perquè se la sent en públic parlant amb una mala dicció–, o que si la indisposició li ve pel processament del seu nòvio. “Quin luxe de sanitat pública tenen algunes”, diu amb sorna el periodista Antonio Maestre.
Però, quant a la salut, hi ha d’haver un límit. Pot ser greu, “la indisposició”. De qui sigui. Hi ha una línia fina entre fer sàtira del personatge públic i riure’s del patiment personal. Aquest límit es trenca quan és el mateix que ha patit un problema de salut el que fa humor o relativitza la seva situació personal. S’obre, llavors, la veda i es concedeix una mena de llicència social per fer-ne broma i per proposar que a Luxor li estirés del turbant per servir-me’n.
Així i tot, amb Ayuso hi ha hagut una diferència que la condemna. Quan una persona té poder —sigui polític, mediàtic o simbòlic—, està subjecta a un escrutini més ampli. L'oposició l'acusa de menysprear des de la superioritat totes aquelles persones de les residències que van morir durant la covid. 7.291 víctimes, es diu. I en aquest punt, a les xarxes hi ha qui ha entès que aquest límit de l’humor s’ha tornat permeable, i molts s’han sentit amb la potestat d’atorgar-se aquella llicència social.