El soroll exterior no va afectar la selecció a Tbilissi. Tret de catàstrofe bíblica contra Turquia –és abismal la diferència de gols a favor d’ Espanya en el compte particular dels dos equips–, disputarà el Mundial de l’any que ve i entrarà com a indiscutible aspirant a la gran corona del futbol. Va vèncer amb la contundència i brillantor habitual, aquesta vegada amb el que ara es coneix com a segona unitat. Els suplents habituals, vaja. Però quins suplents.
És la derivada més destacable de les últimes setmanes. Sense sis dels titulars que van guanyar l’Eurocopa fa un any, entre ells Lamine Yamal, Rodri, Carvajal i Nico Williams, Espanya va escombrar Geòrgia de la mateixa manera que va despatxar Turquia i Bulgària. No va concedir cap possibilitat a la sorpresa. Impressiona la contundència estadística: 100% de victòries, 19 gols en cinc partits, cap en contra i un rècord de 30 partits oficials sense conèixer la derrota, que supera l’anterior, consagrat per l’inoblidable equip que va guanyar el Mundial 2010 i, dos anys després, l’Eurocopa.
Els teòrics suplents d’Espanya desborden les previsions i fins i tot generen debats
Les dades són immillorables, però el Mundial és un Everest que no entén de números, pronòstics i càbales. L’estiu queda molt lluny. No han transcorregut tres anys des del malson a Qatar, on Espanya es va desinflar. Va perdre amb el Japó i va patir una tortura contra el Marroc, que va blindar la defensa, va explotar la hipertensió dels internacionals espanyols i es va imposar en la tanda de penals.
Més enllà de les sorprenents tortuositats del futbol, la selecció té dret a sentir-se més optimista. De mica en mica s’han enllaçat dues grans generacions, la que ve de guanyar l’Eurocopa i la que el mateix any va triomfar als Jocs de París. A Tbilissi va acabar el partit gent com Cubarsí, Baena, Fermín i Barrios, campions olímpics i, amb tota seguretat, integrants de la convocatòria definitiva de Luis de la Fuente per al Mundial.
Álex Baenava ser titular aGeòrgiai va completar un partit fenomenal
Són part de la fenomenal segona unitat, difícil de distingir en vista del rendiment dels jugadors. Fa un any, Zubimendi i Porro no formaven part del nucli dur. Rodri ( Pilota d’ Or el 2024) i Carvajal no admetien rivals a l’equip. Costa pensar ara en Zubimendi com a suplent de ningú, ni a Espanya ni en qualsevol de les millors seleccions del planeta. Una cosa semblant es pot dir d’ Oyarzabal i Merino, els dos màxims golejadors en la fase de classificació. Bona part de la seva trajectòria ha discorregut entre la titularitat i la suplència, sense queixes ni polèmiques. Luis de la Fuente els va conduir en les diverses etapes juvenils. Els té com a indispensables pretorians i n’obté una resposta impecable.
Al marge de Lamine Yamal, que amb 18 anys ja té el generalat, els més joves s’han afegit a l’equip sense complexos. Cada un en la seva posició és un projecte de gran jugador, si és que encara no ho és. Els teòrics suplents desborden les previsions, fins al punt que generen debats sobre els mèrits de tal o tal altre per erigir-se en titular. Es podria parlar d’un problema d’abundància. Fins ara no n’hi ha hagut cap. Els egos semblen controlats i s’adverteix un clima de col·laboració, d’entusiasme col·lectiu, de moment resistent a les tensions que graviten al voltant de l’equip.
La diatriba dels serveis mèdics entorn de Lamine Yamal n’és l’exemple més recent. Fora s’ha sentit un soroll incessant. Dins, no s’ha distret ningú. Calia guanyar el partit a Tbilissi i la selecció va rendir com de costum en els dos últims anys. Ha arribat a un punt en què cada vegada és més borrosa la línia que separa la primera unitat de la segona.