El Putxet i el Farró, tan lleig, tan guapo

Us confesso que soc fan del barri del Putxet i el Farró, amb la seva muntanya particular, de la qual pren el nom, entre la Bonanova i Gràcia. I això que aquest micro Eixample –al seu dia una mica esquerdat per l’obertura de la ronda General Mitre–, ple de cases de poble, torres d’estiueig i edificis en aparença insípids, no encaixa especialment amb els cànons clàssics de bellesa ni menys encara amb cap catàleg precipitat de llocs recomanables per als turistes.

Amb poc menys de 30.000 habitants –molts d’ells amb la pretensió de ser ancians venerables–, i emparedat entre el serpentejant carrer Balmes, al sud, i les avingudes Riera de Cassoles i República Argentina, al nord, aquest barri familiar, tranquil i laboriós, té molts racons, poques icones i cap restaurant de moda. Però la seva bellesa és carismàtica, magnètica i irracional, com al cinema ho van ser Humphrey Bogart per a les nostres mares o ho és Quim Gutiérrez per a nosaltres. De tan lletjos són guapos­!

Com explicar, si no, l’atractiu de la plaça Mañé i Flaquer, convertida segons Jesús Mestre en “àgora del barri”, malgrat l’urbanisme descurat, caòtic i canalla? Tot i amb els carrerons adjacents poc il·luminats, estrets i costeruts, com és que ens hi sentim tan protegits? Quin perfum enverinat ens crida, embadalits, fins als passatges de Mulet o Sant Felip? El dels reixats vuitcentistes, el dels rosers i les cases a l’anglesa? Situats davant la casa observatori de Vil·la Urània, un equipament amb sis plantes sobre rasant però feliçment integrat amb la caseta neoclàssica del qual va ser el seu insigne propietari, l’astrònom Josep Comas i Solà, com no sentir-se teletransportat a l’Old Town de Boston, la ciutat alhora històrica i moderna?

Al Farró, “tothom, com a pagès, s’hi diu bon dia”, va escriure fa gairebé un segle Clementina Arderiu, poeta, dona de Carles Riba i veïna del carrer Roca i Batlle. Vaig tenir ocasió de comprovar-ho fa unes setmanes quan, després de molts anys sense anar-hi, vaig tornar a visitar el barri, amb l’excusa de l’estrena del nou teatre de La Fàbrica, juntament amb la Gleva, un dels “llocs més underground de l’ Upper Diagonal”. Situat en una antiga manufactura de ventiladors, propietat d’un enigmàtic empresari alemany, el tea­tre inaugurat a l’atrotinada plaça del director d’ El Brusi condensa el secret del Farró, que no és cap altre que la seva autenticitat, la dimensió humana i la vocació universal.

I és que, encara que la majoria dels mortals som de ciutat, enyorem la vida de poble. No perquè hàgim oblidat allò de poble petit, presó gran, sinó més aviat perquè, amb els anys, els homes i les dones busquem l’autenticitat de l’exis­tència, el sentit dels nostres èxits, fracassos i relacions. I això a la ciutat individualista, competitiva i tecnològica d’avui no es troba fàcilment. “Cada vegada que l’home d’avui descobreix la vida senzilla, queda enlluernat i sorprès. Queda, sobretot, immers en un mar de confusions, de les quals es fa impossible de treure una qualsevol conseqüència”, va escriure Josep Pla, a Les illes, com si parlés del Farró. Als carrers Saragossa i Vallirana, fins i tot al bulliciós Guillem Tell, la llum de les finestres dels edificis i les dels rutilants tallers i comerços a peu de carrer formen, sense buscar-ho, una comunitat de vida... Real!

Que el barri és ultralocal però cosmopolita ho corrobora l’ambició amb què ha celebrat la posada de llarg de La Fàbrica ni més ni menys que amb l’estrena en català de Freshwater, l’única comèdia de Virginia Woolf­ estrenada pel grup de Bloomsbury. Allò més exquisit, elitista i universal, en un teatre de barri, senzill i sense més pretensions que l’amor al teatre.

Si alguna vegada al capvespre us envaeix la tristesa, us recomano que pugeu al parc del Putxet i busqueu Barcelona, no la ciutat que tindreu davant del nas, sinó l’asteroide que, gràcies a Comas i Solà, el seu descobridor, porta el seu nom. Amb Barcelona als peus i sobre els vostres caps constatareu, com el Filòsof, que al final només són dignes de reverència els cels estelats de dalt i la llei moral dins nostre. I quedareu en pau, fins i tot entre els lletjos guapos.