Com si es tractés de la crònica d’una mort anunciada, aquests dies Junts ha confirmat la “ruptura total” amb el PSOE. En la seva justificació hi apareixen detonants, prejudicis i venjances, però també raons circumstancials i de fons. Vegem-ho.
Incompliment de l’acordat. Sembla una dada objectiva que, traspassat l’equador de la legislatura, allò del cobrament per avançat que pretenien els juntaires ha fet llufa. Per raons que són conegudes –i segurament comprensibles– el cas és que ni l’amnistia, ni el traspàs de competències migratòries ni la utilització del català a les institucions europees han arribat a bon port. En defensa seva, el Govern central assegura que ha fet tot el que estava a les seves mans i més, arribant fins i tot a admetre lawfare a Espanya. No sembla prou.
Segur que tampoc no hi ha ajudat el robust antiespanyolisme de Carles Puigdemont, un home convençut que res no s’assembla tant a un espanyol de dretes com un espanyol d’esquerres. Vist així, la seva història amb el PSOE –potser en el futur amb el PP– no ha pogut ser mai amor, només era sexe. I sense amor, quan el sexe falla, tot s’acaba. Si a això hi afegim que, des del primer dia, el Govern espanyol ha mantingut, a la seva cara, una relació oberta amb socis tan variats, enginyosos i indigestos com Sumar, Podem, ERC o Bildu, el divorci amb els nacionalistes era només qüestió de temps.
Per a Junts, pitjor que el major o menor grau de compliment de l’acordat és la constatació que els socialistes no són de confiança. No ho van ser al ple que va elegir per sorpresa Jaume Collboni com a alcalde i tampoc no ho han estat amb la seva agenda econòmica i social. Bonisme migratori, voracitat fiscal cap als treballadors autònoms i els rics o simplisme en assumptes històricament tan sensibles com la pau a Israel i Palestina, han estat percebuts com un bufet de gripaus massa indigest per a un estómac nacionalista que, a més, des del procés està herniat i és més petit. Quan a tot Europa, també a Catalunya, bufen vents reaccionaris, presentar-se a les eleccions còmplices d’aquesta agenda els semblava suïcida.
El divorci entre el PSOE i els nacionalistes catalans era només qüestió de temps
Una altra cosa és que, com han advertit ràpidament moltes veus progressistes, si cau el PSOE, potser d’altres vindran que els faran bons. Com va recordar l’aplicat socialista madrileny Óscar López, si guanya la dreta... Torna el nodo!, una forma com qualsevol altra de versionar allò que “si tu no hi vas, ells tornen”. Encara que és veritat que el 2008 atiar la por del llop va funcionar, des d’aleshores les ovelles ja s’han sentit esquilades moltes vegades. I, almenys a Europa, els llops ja no espanten ningú.
D’altra banda, que ningú no s’estressi, la retirada del suport de Junts als socialistes no suposa necessàriament el final de la legislatura, ja que Carles Puigdemont ha deixat clar que el seu grup al Congrés continuarà analitzant tema a tema amb rigor i serietat, una manera elegant d’assegurar grans tardes de rebolcades parlamentàries els pròxims mesos. Res de nou sota la capa del cel. En tot cas més que pensar en la coherència de Junts, potser hauria de ser el PSOE qui es preguntés si té sentit resistir al poder sense pressupost, sense capacitat legislativa, amb la reputació entelada per un rosari de fronts judicials, argumentant simplement que no s’han convocat mai unes eleccions per perdre-les.
Lee tambiénSobre l’avortament... Encara
El problema de fons. Al meu parer, la relació entre socialistes i Junts ha estat viciada des del primer dia per la inconsistència, perquè, encara que és veritat que, per definició, els acords polítics s’han de forjar entre diferents, no en pot sortir res de bo d’un pacte entre líders que admeten sense rubor haver pactat únicament fent de la necessitat virtut, això és, sense compartir un mínim relat ni propòsit sobre la idea d’Espanya.
Si per als de Ferraz aquesta ha estat la legislatura de la normalització institucional, per als puigdemontistes el conflicte polític continua vigent. Si per al PSOE l’Espanya plural és permetre el català al Congrés i col·locar independentistes en consells d’administració i òrgans reguladors, a l’estil lampedusià, per als sobiranistes l’Estat hauria de mutar a confederal, encarnar una veritable nació de nacions, amb referèndum i sobirania fiscal inclosos. Ous i castanyes.